Hem llegit les explicacions apressades, embastades pels serveis de comunicació del govern liberal-conservador, del secretari d’Estat pels Afers Europeus del Govern liberal-conservador en les quals intentava rebatre, dimecres passat a Encamp, les manifestacions que havíem fet el dia anterior, en
A principis d’any Jacques Attali va escriure a l’Express que “(…) el debat patètic amb relació al Brexit el Parlament britànic ens recorda que es poden produir situacions on les preferències dels individus són racionals, però les preferències col·lectives no ho són”.
En assabentar-me que Jacques Chirac ens havia deixat vaig escriure a les xarxes socials que França perdia un home d’Estat i que Andorra recordava un copríncep proper, gran polític i amic de les trobades franques, sense embuts ni comèdia. N’estic ben convençut.
Jacques Chirac era un home d’acció, tot el contrari dels polítics oportunistes que treballen poc, asseguts a l’estació per pujar al tren quan s’aturi a l’andana. Els seus dos mandats a la presidència de la República francesa, culminació d’una llarga i densa vida política, el van convertir en