La sobtada defunció d’Òscar Ribas, divendres passat, ens ha sacsejat. Tot i haver-se situat al costat de la vida pública, seguia molt l’evolució de l’economia i de les institucions andorranes i de tant en tant, quan li semblava que calia, alertava dels perills que s’albiraven i, sempre,
Fins i tot si tinguéssim l’esperança que aquesta segona onada de la pandèmia no prendrà l’abast de la primera no sabríem si els primers mesos de l’any vinent seran de normalitat tensa o d’anormalitat controlada.
Dissabte, baixant de Meritxell després del comiat a l’Albert Salvadó, repassava alguns dels moments que hem viscut plegats, dins i fora de la política, els darrers vint anys. Em vaig adonar que hi ha fets que són ben vius en el record. Etapes polítiques i també personals.
La revista americana The New Republic va néixer l’any 1915 al bell mig de la Primera Guerra Mundial amb un elogi de la raó: “En aquests temps de naufragi i ruïna l’únic poder que ens pot enfortir és un pensament intel·ligent i clar.” Gairebé cent anys després, el 2014, la revista ironitzava