Tal com van les coses, la crisi econòmica generada pel coronavirus –que s’afegeix, no ho podem oblidar, ni tampoc menystenir, a una situació econòmica que ja era molt difícil el mes de febrer d’enguany– només podrà comportar una profunda depressió.
Aquestes darreres setmanes la situació general dona una sensació estranya. Hi ha silencis, molts; i cridòries, algunes, en una societat que penja d’un fil. Hi ha molt de silenci, en particular, en una part de la societat, en centenars de domicilis en els quals, si hom pogués escoltar-ho,
Dimarts passat, en aquesta Plaça del Poble, expressava els meus dubtes que algú sabés res. Després de l’espectacle del dijous, on tan aviat ens amenaçaven de confinar-nos altra vegada a casa, per desobedients, com, a corre cuita, desmentien les amenaces del ministre Martínez Benazet i negaven
El confinament de la primavera passada va ser una bona decisió del Govern. Però no responia a cap estratègia. S’improvisava, tot copiant dels veïns del Sud. Totes les dades apunten a un allargament de la crisi de la Covid-19. I les conseqüències econòmiques, i també socials, d’aquest