És un final previst ja fa temps, malgrat que molts no ho volguessin entendre. Per una altra part, era la sortida a una solució que tots puguin acceptar i el país compartir.

És precisament en les crisis quan es necessita una major imaginació per poder solucionar empreses que en altres moments podrien semblar irrealitzables. Una crisi reclama sempre una transformació i aquesta ha de venir per part de tots. El fet implica que ningú pot deixar de ser el que és, però a la vegada ha d’afluixar perquè tot pugui ser, sense perdre les essències, de tots.

Quan em parlaven d’un govern de coalició, sempre tenia com a resposta que era una solució contra natura. Els principis defensats en les eleccions no es podien llençar per la banda i l’incompliment de les promeses podia afectar la cada vegada més feble credibilitat dels ciutadans cap a la classe política. Per això era necessari pactar en aquells temes dits d’Estat i deixar la resta a la defensa de cada grup, d’acord amb les seves idees. No tindrem govern de coalició però sí pacte de legislatura. O sigui que a partir d’ara podem deixar de banda temes tan repetits com ara la no-aprovació dels pressupostos o l’avançament de les eleccions. No és el moment ni tampoc és oportú remoure uns terrenys molt trencadissos. És hora de la feina ben feta per part de tots, tal com reiteradament hem reclamat. Si a escala mundial els autors intel.lectuals d’un model fracassat són els primers en liderar la seva reforma, més encara ha de ser a casa nostra, on hem de buscar allò que sigui possible perquè fins i tot l’utòpic sigui raonable.

En la mesura que s’escurcin les expectatives de canvi generalment acceptades amb unes realitats raonables, haurem guanyat la batalla, malgrat que la guerra continuï en molts fronts i s’hagin de reduir moltes fronteres ideològiques per al bé del país i per al dels seus ciutadans, siguin d’on siguin.