Els salaris dels càrrecs del Govern sempre donen joc políticament. No resulta difícil que el ciutadà del carrer mostri estupor per retribucions que poden arribar a multiplicar per sis el sou base que el mateix executiu fixa per decret.
Com ja hem defensat reiteradament des d’aquesta tribuna, qualsevol gabinet té entre els drets, i així ho preveu la mateixa llei del Govern, de- signar persones externes a la funció pública perquè desenvolupin funcions de responsabilitat i confiança. El que s’ha de demanar és que les retribucions segueixin la línia de les funcions desenvolupades i la trajectòria professional.
Resulta molt difícil atreure perills del sector privat al públic molt qualificats si el canvi comporta grans diferències salarials. És lògic que els càrrecs siguin ocupats per persones d’afinitat política, però en canvi resulta alar- mant, i això es produeix amb més o menys intensitat en moltes administracions, que aquest sigui l’únic requisit a l’hora de proveir-los. I si la legislatura passada eren els socialdemòcrates els que fiscalitzaven des del Consell General i a cop d’interpel·lació parlamentària el Govern i la graella d’alts càrrecs, ara correspon a Coalició Reformista la tasca de control, a la qual s’ha apuntat amb rapidesa. L’anàlisi de les dades porta a concloure que la política d’austeritat seguida pel Govern amb un executiu curt s’ha mantingut amb el nombre de designacions i els salaris fixats, especialment comparat amb la darrera legislatura. Una qüestió diferent és que el currículum laboral o acadèmic estigui en algun cas d’acord amb les funcions encomanades. Els assessoraments altament retribuïts han de limitar-se a funcions molt específiques i determinades. En aquesta parcel·la el Govern no sembla que hagi de repetir els errors dels seus predecessors, que van optar per assessoraments externs de nul·la efectivitat.