Envoltats com estem amb tanta política espectacle, cal retornar als sempre vells/bells conceptes de la passió política, concebuda aquesta com un espai de llibertat i democràcia, enfront d’un discurs economicista sectari.

Vivim obsessivament una política basada en fabricar titulars de premsa. No es tanquen portes, tampoc se n’obren i un corrent d’aire malèfic provoca esternuts totalitaris. ¿Què volem? I sobretot: ¿Com ho volem?

Necessitem una resposta política adequada a aquestes preguntes. Demano rigor polític en els plantejaments, sobretot en terreny institucional. Enfront del discurs actualment hegemònic i marcadament economicista, ens calen explicacions humanistes i socials. Estem abandonant la raó d’Estat i ens aboquem excessivament a les creences fonamentalistes ètniques.

L’alternativa podria partir de tres fronts. El primer seria el teòric, basat en la filosofia pràctica i amb l’experiència com a principal factor que sigui el punt de trobada entre la realitat i el subjecte director de l’acció. El segon eix és el retorn a l’ètica com a arma per combatre constantment el prejudici. Finalment, l’activisme. Si, tal com sona, en forma de resistència democràtica, que faci front a l’abús que patim els ciutadans de a peu per part dels poders econòmics i que lluiti contra la simplificació del passat i la liquidació de la memòria, per deixar només el record. Els enemics ideològics actuals són els diners, la indiferència i el fanatisme religiós o identitari. És possible la multiplicitat dins de la unitat. Però per això es necessita un alt concepte del sentit d’Estat que no tots el tenen. L’exigència sectorial de la submissió de l’economia a la política s’apropa al proteccionisme i oblida la part substancial de la democràcia. Sé que tot això és molt filosòfic, però davant de tanta teoria econòmica penso que és necessari.

El ciutadà és el protagonista.