Tot tipus de record no és més que un tràiler de la nostra pròpia vida. Per això convé recordar, però més encara viure l’esperit que ha fet possible la pròpia vida.

L’única manera de no perdre alguna cosa és atresorar-la en la memòria. Però l’única forma de mantenir-la viva és seguir en el dia a dia el cultiu i l’enfortiment del que és part essencial de la nostra existència. M’agrada recordar la Constitució, però més encara que, com a element viu en la vida del país, es mantingui el seu esperit i es compleixen els seus articles. La diada de la Constitució és una manera de recordar que alguna vegada va ser possible somiar i fer del somni una realitat. Però ara mateix no estic gaire segur que complim amb l’essència i l’esperit constitucional.

La Carta Magna uneix tots els ciutadans i ha de ser capaç de fer possible que les llibertats siguin cada vegada més fortes i de major abast. En vista de tot el que hem viscut en els darrers temps i que encara patim ara, no sé jo si podem parlar d’autèntic esperit constitucional, o més aviat d’un miratge de tot allò del que tant ens vanagloriem i parlem en aquesta jornada.

Hauríem de contemplar la Constitució no pel que s’ha fet –que ja és història–, sinó per tot allò que s’ha de fer. No com un reconeixement, sinó com un compromís. No com un ram de llorer, sinó com una càrrega. El pitjor seria pensar que la Constitució ho ha solucionat tot, perquè a la vista està que no és així. No ens podem donar per satisfets, sobretot ara, del que està passant. És molt poc constitucional, en el sentit que podem atendre la lletra, però no l’esperit. És tard, però no massa.

Encara som a temps de sortir de la prehistòria tribal i entrar a l’edat adulta. La Constitució va significar entrar a l’edat adulta de la política. Però penso que alguns encara són adolescents, ja que pensen que les coses no passen pel que són, sinó pel que semblen. Estan equivocats.