En l’edició d’avui d’EL PERIÒDIC D’ANDORRA publiquem els detalls del dictamen elaborat per tres professors de la facultat de Dret de la Universitat Autònoma de Barcelona sobre la regla d’irretroactivitat incorporada a la Llei 3/2009, del 7 de setembre, d’intercanvi d’informació en matèria fiscal amb sol.licitud prèvia, així com en els tractats d’intercanvi d’informació fiscal signats fins avui per Andorra.
Les conclusions de l’estudi encarregat pel Govern socialdemòcrata no admeten dubtes: “Els tractats signats per Andorra han fet una opció inequívoca per la irretroactivitat i determinen que les dades objecte d’intercanvi es referiran a exercicis fiscals posteriors o a obligacions fiscals nascudes ex post“. Ara que el Grup Parlamentari d’Andorra pel Canvi ha entrat en la dinàmica de presentar esmenes a la totalitat als convenis signats per l’Executiu en la matèria, aquest estudi apareix com una eina més que interessant. I és que si ens esplaiem una mica més en el contingut, podem cercar explicacions irrefutables, com ara que la Llei 3/2009 estableix en àmbit intern els requisits dels requeriments de la petició d’intercanvi d’informació tributària formulada per un Estat amb el qual Andorra hagi signat el conveni internacional, com ara el període objecte de la petició. Els requeriments, per tant, es refereixen a fets produïts en una data concreta. També cal destacar que la disposició final de la Llei 3/2009 precisa que el requeriment estatal versa sobre exercicis fiscals que comencen amb posterioritat a la data de signatura dels instruments internacionals que desenvolupa la llei i sobre obligacions fiscals generades a partir de la mateixa data (és a dir, a partir de la data de signatura dels esmentats instruments). A més, segons expliquen els professors de dret encarregats de l’anàlisi, en principi els Tractats internacionals tenen caràcter irretroactiu, segons es deriva de l’article 28 de la Convenció de Viena sobre Drets dels Tractats. Així, “la retroactivitat és admissible, però cal establir-la expressament”, indiquen.
A partir de tot plegat, si bé no cal obviar que les conclusions d’un informe en general acostumen a ser força pròximes als postulats d’aquell que els encarrega –encara que no sempre és així, i en trobaríem moltes proves–, el dictamen en qüestió ofereix una gamma més que suficient d’arguments per no dubtar de la irretroactivitat i de la qualitat dels convenis signats per l’Executiu. Davant d’aquesta situació, i una ocasió més, animen tots aquells que acostumen a dedicar totes les seves energies a posar pals a les rodes a utilitzar d’una vegada per totes totes aquestes forces amb un caire positiu, que és el que realment necessita el país.
