Comença el curs i comença fort, amb la proposta de retallada més evident, més esperada, més aplaudida, menys polèmica, més simbòlica i, tot sigui dit, més potencialment populista: la rebaixa del sou dels consellers generals. Faré d’advocat del diable.

D’entrada, perquè mentre no canviï el sistema –cosa que ja m’estaria bé–, m’agrada la democràcia i la centralitat parlamentària i rebaixar de forma dràstica les retribucions parlamentàries comporta un empobriment de la nostra democràcia. Alguns articles defensaven ahir la mesura per la necessitat que té la classe política de netejar la seva imatge. No tot, però, pot ser comunicació, imatge, símbol. Si ens quedem en un nivell superficial, és cert, la mesura sembla interessant. Si gratem una mica més veurem, però, que compta amb efectes secundaris perversos. Si volem netejar la imatge dels parlamentaris és, al cap i a la fi, per reduir el desencantament de la gent amb la política, perquè més gent s’acosti a aquesta, per ampliar la base de la nostra democràcia i, així, enriquir-la. Que els consellers cobrin i cobrin un sou digne, però, té un sentit, aquí i arreu, i és el de permetre que, en teoria –sé que el matís és important–, tothom pugui fer política. Si passen a cobrar molt menys, qui podrà permetre’s el luxe de dedicar-se a la política? La resposta és ben simple: aquells a qui no els cal un sou. És això, acostar la política a la població? El que no podem fer és criticar l’endogàmia política i, per camuflar- la, per donar circ a la plebe, reforçar- la encara més, restringint encara més l’accés a la participació democràtica.