Avortar és de les pitjors experiències que pot viure una dona. Però és un mal menor si l’alternativa és gestar un fill no desitjat, fer nàixer un nen que no tindrà l’opció de créixer o morir-te. Potser no.

Potser per algunes dones és tan terrible avortar que prefereixen perdre-hi la vida, abocar-se a un fill depenent o transcendir qualsevol trauma a través de la maternitat. Tot és legítim si és la dona qui escull.

Perquè és ella qui durà a terme la gestació, ella qui parirà, i serà ella qui morirà, tindrà seqüeles o se n’haurà d’ocupar quan tots els acèrrims defensors de la vida l’hagin deixada sola. Jo sé què és desitjar profundament un fill i que una malaltia greu durant la gestació et dugui a les portes de la mort. Jo sé què és que t’enviïn ja inconscient en una ambulància a Barcelona. Jo sé què és haver de firmar una autorització per perdre un fill que estimes. Jo sé què és acomiadar-te’n. I sé, que si m’haguessin pogut intervenir a Andorra les seqüeles físiques i emocionals haurien estat menors. Però si m’hagués quedat a Andorra, m’hauria mort. Jo i el fill que duia al ventre. Com sé, que aleshores mai no hauria nascut la meva filla. El pitjor del cas no és haver de superar tot el dolor que se’n deriva, d’una situació com aquesta. El pitjor és que hi hagi persones que no pariran mai que es permeten la supèrbia de donar lliçons del que és i del que deixa de ser la maternitat i que hi pretenguin afegir vergonya i culpa.

El terrible és que hi hagi persones que confonen la dignitat amb les institucions i que s’entesten a fer prevaldre una llei per sobre la Justícia.