Plaute era un passerell. Quan ens deia allò de Lupus Homini lupus est –l’home és un llop per a l’home– demostrava no saber-ne gaire ni de llops, ni de dones.

La dona és la pitjor enemiga de la dona. Ho sospitava de feia temps en veure com ens entestem a repetir els caducs esquemes educatius que traspassem de mares a filles i m’ho confirmen les darreres, innecessàries, desafortunades i decebedores declaracions de la cònsol major d’Andorra la Vella, Rosa Ferrer. No puc entendre com una dona que ha hagut de lluitar com un home per fer-se un lloc en l’entramat polític nacional, com una dona que ha lluitat sempre pels drets de la dona, que fins i tot ha rebut honors de França per la seva tasca en defensa del feminisme, pugui caure en el parany de confondre el que està bé amb el que li convé. Em costa entendre com una persona propera a la gent, als problemes del carrer, pugui girar-se d’esquena a la realitat i fer un matusser exercici de pilotes fora barrejant drets, crisi i institucions. No sé on és la Rosa. La dona, la Passionària, la feminista, la que defensava la despenalització de l’avortament, no fa tants anys. Potser perquè lluitant com un home s’ha oblidat que és una dona, i que no està sola. Que la igualtat de facto encara és un miratge, que no serveix de res tenir dones en càr­recs de responsabilitat si no són capaces de fer-ho d’una altra manera. Potser hem oblidat com de bones eren les llenties de Diògenes. Que lliures podíem ser sense les servituds al rei. Massa Aristip de Cirene i poques llenties. És clar que la servitud no té gènere. Només esclaus.