Des que el ministre de Salut, Carles Álvarez, va comparèixer a la comissió legislativa per parlar de la reforma sanitària, aquesta està sent objecte de diversos comentaris polítics. Encara que és molt aventurat fer pronòstics, les primeres manifestacions des de l’oposició indiquen que aquesta no va quedar satisfeta amb les explicacions del ministre, que van qualificar de poc concretes i de mancades de detalls.

La demanda de fer un pacte d’Estat per a aquesta reforma arrenca amb mal peu, i des dels liberals ja s’acusa al Govern de no tenir clar què significa i com funciona un pacte d’estat.

La política andorrana, com en molts altres països, funciona massa des d’una òptica electoralista i la majoria de vegades les decisions s’adopten en funció del rèdit electoral que donin. La visió de país és una frase molt desgastada que s’aplica molt poc, i al final els intents que han hagut de pactes d’Estat s’han fragmentat, con en el cas de les negociacions amb la Unió Europea per a l’Acord d’Associació.

El mateix passa amb el consens, que segurament és la paraula més utilitzada en l’argot polític i també la menys practicada, perquè aconseguir el consens implica també cedir i admetre errors, i això no és gens fàcil fer-ho des de la cambra parlamentària.

El llenguatge polític s’ha d’interpretar.

La dimissió del director de Salut, Josep Casals, tot just abans de marxar de vacances, és argumentada pel ministre Cinca a causa del desgast acumulat en el càrrec –va ser nomenat el 2011 per Cristina Rodríguez–, mentre que algunes fonts apunten a divergències amb la línia de treball del ministre Álvarez, especialment amb l’equip que ha de liderar la reforma. Sigui com sigui, com es deia al principi, aquesta reforma tan essencial arrenca amb mal peu.