Andorra va assolir la pau gràcies a un pariatge, un acord, que va donar pas a la creació del coprincipat i va establir les relacions que havien de tenir els dos senyors entre si i amb els seus súbdits. El 1990 va signar l’Acord Duaner amb la Unió Europea. La Constitució del 1993 també és un acord perquè el règim polític es transformés en un coprincipat parlamentari. Sí, la història d’Andorra està plena de pactes i acords.

Queda clar, doncs, que ha sabut maniobrar bé entre acords i pactes. Per això no s’entén que ara, quan el Govern està negociant un acord amb la UE, el debat no estigui al Consell, a les institucions polítiques i econòmiques, a les institucions educatives i sanitàries; en definitiva, que no es parli de res més al carrer. Per saber el que ens hi estem jugant i aportar totes les opinions. Andorra és massa complexa per aplicar el principi d’uniformitat.

De l’acord amb la UE que el Govern està negociant depèn la prosperitat, o no, de la societat andorrana. Però l’opacitat amb què s’està portant genera quelcom similar a una insofrible tensió argumental d’una sèrie de televisió. Una sèrie en què la població ha estat relegada al rol de simples figurants. Encara més, hi ha uns pocs afortunats a qui recentment se’ls ha donat el rol d’actors, però dels de repartiment, i de tant en tant se’ls comenta un fragment d’un guió que no poden llegir en la seva totalitat. Però el més trist d’aquesta història és que no es tracta de cap pel·lícula. És la pura realitat, amb conseqüències palpables en la vida de les persones i dels seus projectes. El desenllaç de la negociació tindrà un gran impacte sobre l’economia local. L’empresariat, conscient i expectant, està desconcertat, desorientat, sense indicadors fiables de cap on cal anar per prosperar.

A hores d’ara, l’únic indicador fiable disponible són els efectes de l’obertura econòmica de DA. Vist com s’ha iniciat, els resultats han estat els previsibles, amb les primeres conseqüències denunciades al seu dia per SDP tant en seu parlamentària com als mitjans d’informació: una obertura mal dissenyada que ha portat més competència a les empreses andorranes, sense que la implantació d’altres mesures les incentivés per ser més competitives en un mercat ampliat. Sense oblidar que, per molt que es miri cap a l’horitzó, d’aquelles grans companyies, anunciades a bombo i platerets en època electoral, no se’n veu arribar cap. Creadores de riquesa i de llocs de treball, ens deien, resoldrien tots els dèficits a base d’impostos i taxes. Analitzant el nefast dúmping fiscal dissenyat pels “millors”, les grans empreses ni s’han animat a canviar la seva residència fiscal ni l’han volgut aprofitar. El que sí que s’ha aconseguit és una crisi de reputació de la qual ens en sortirem amb penes i treballs.

Així les coses, en anar a escriure aquest article ha arribat un correu que m’informa que la Comissió Europea presenta un paquet de mesures que permetrà que empreses i professionals puguin prestar serveis més fàcilment a una clientela potencial de 500 milions de persones a la UE. Aquest nou impuls al sector serveis beneficiarà consumidors, demandants de feina i empreses, i generarà creixement econòmic a tot Europa. Em pregunto si Andorra també s’aprofitarà d’aquest impuls. Qui deu tenir la resposta?

El correu continua dient que a Brussel·les volen alliberar tot el potencial del mercat únic per convertir-lo en una plataforma d’enlairament de les empreses europees en el marc de l’economia global. M’agradaria saber si nosaltres també formarem part del mercat únic. Com ho puc saber?

L’objectiu d’aquestes noves mesures és facilitar als proveïdors de serveis les formalitats administratives i detectar requisits obsolets o feixucs que han de complir els professionals a nivell nacional o transfronterer. Estaria bé que a Andorra també s’apliqués aquest objectiu facilitador en el tracte amb l’administració. Ens ajudarien a fer-ho amb l’acord d’associació? Qui m’ho podria explicar?

Ja ho veuen! A la UE es posen les piles per fer front a l’economia global. Mentrestant, Andorra està iniciant la seva pròpia metamorfosi. Ens trobem en aquell estat intermedi de pupa, de crisàlide. Però a causa de l’opacitat governamental, nosaltres encara no sabem què en sortirà, de la pupa. Abellot o papallona? Aquest és el dilema. Aquesta és la situació problemàtica en què ens trobem. No sabem el que realment s’està coent perquè el debat no s’ha portat al carrer. Seguirem esperant amb candeletes, deixant que ens apliquin la llei de l’embut?