Quan un govern qualsevol veu sempre la legítima crítica versada des de l’oposició, des d’associacions o sindicats o des de l’opinió com un atac amb l’únic objectiu de desestabilitzar, és que hi ha un problema de solidesa argumental, ergo un problema d’higiene democràtica.

Oposició parlamentària, sindicats, societat civil, tots i cadascun d’ells fan –o haurien de fer, ja que de vegades se n’obliden– el paper que els pertoca, que no és altre que defensar el que consideren necessari per als interessos col·lectius independentment de si coincideixen amb l’obra de govern. Situar constantment l’acció opositora –ja sigui política o civil– en el terreny de les campanyes orquestrades per enderrocar el govern demostra, no només una obsessió malaltissa, sinó una inseguretat i una necessitat imperiosa de supervivència.

És en situacions com aquestes que t’adones com és de fràgil la democràcia i que és en el trànsit diari que aquesta es practica i es defensa. Però és també en l’acció diària, en aquelles petites coses a les quals sovint no donem importància, que ens poden esgarrapar cada dia un trosset d’aquesta ja feble democràcia.

Hi ha individus que no la volen, perquè no estan d’acord amb determinades llibertats i igualtats, i únicament l’entenen com a mecanisme per a l’accés al poder, per després cedir o acomodar-se a les temptacions que el propi poder ofereix.

Però el drama real resideix en l’individu que viu en una democràcia i creu que ja no li cal defensar-la, mentre els que no la volen van laminant dia rere dia capes de democràcia.