Confesso que sóc professor, que sóc funcionari i que he fet vaga. En aquest article explico per què he pres una decisió tan terrible. No he fet vaga pels triennis, ni per treballar menys hores, ni per viure de rendes. Crec que tinc unes condicions de treball bones, molt millors que les de bona part de la població, inclosos molts companys de nivells inferiors de l’Administració que viuen amb sous ínfims.

Però, m’indigna que ens culpin de la despesa de l’Administració els mateixos causants del problema. Ni tinc un Porsche ni un pis a Salou, però sí que els tenen molts càrrecs de confiança i assessors que cobren sous estratosfèrics a compte del Govern.

He fet vaga perquè he patit molt per aconseguir el que tinc. He caigut molts cops, he fracassat uns quants més i he treballat a molts llocs, públics i privats, fins a arribar a un que m’omple, on em sento valorat i on la legislació em protegeix, parcialment, de patrons que no respecten ni els minsos drets laborals del sector privat.

Em nego a acceptar que un comandament, unilateralment i per «raons de servei», modifiqui les meves condicions de treball o, pitjor encara, m’obligui a traslladar-me a un altre lloc de treball. Raons de servei que, amb la indefinició de les noves lleis, poden ser tan serioses com que no li agrada com vesteixo, que no comparteixo religiosament les seves opinions o que necessita un altre perfil professional per ocupar la meva plaça que, quina casualitat, compleix íntegrament un amic del director.

No exagero, les noves lleis possibiliten actuar amb aquesta arbitrarietat, donant tot el poder sobre els subalterns a qualsevol comandament o càrrec nomenat políticament.

Tinc la creença que la funció pública ha d’estar al servei públic i no de certs interessos particulars, com els d’un partit polític, que no és més que grup de persones que defensen un ideari particular.

He fet vaga perquè no vull que Andorra sigui l’únic país democràtic del món on l’Administració general, el lloc on es gestionen tots els diners públics, no tingui un cos de funcionaris neutral i imparcial per gestionar-los.

Lluito perquè les noves lleis de la Funció Pública i d’Educació són unes eines de pressió als treballadors, ja que creen un sistema obligatori de trasllats i reubicacions i un règim sancionador subjectiu que generarà una precarització i una desprotecció dels treballadors públics.

Tampoc estic d’acord en el fet que es desmantellin serveis públics per convertir-los en negocis privats. Amb la nova llei serà molt fàcil fer-ho, amb un simple informe favorable d’un equip tècnic, designat pels mateixos càrrecs polítics, es podrà eliminar o privatitzar qualsevol departament governamental.

Per una altra banda, considero que tots els meus companys han de tenir els mateixos drets que jo i exercir la seva feina amb objectivitat i no actuant per por a perdre la feina, com succeeix actualment amb molts eventuals.

Tenim grans professionals que cada final de curs, alguns des de fa molts anys, estan pendents de renovar contracte, o no, mitjançant un sistema de selecció opac i secret, on ni tan sols s’indemnitza als que no són renovats. La nova llei manté aquesta situació i, a més, els impedirà treballar en d’altres sectors, fins i tot a aquells que cobreixen baixes de dies o setmanes, i els imposarà els deures del funcionariat però sense rebre a canvi cap dret.

M’oposo fermament a la retallada de drets de tots els treballadors, públics i privats, tal com han fet a la nova proposta del Codi de relacions laborals, que és una bufetada en tota regla al treballador privat.

Per un altre cantó, crec en la llibertat d’expressió i vull seguir escrivint articles on pugui donar la meva opinió i ser crític sense que m’obrin un expedient, amb reducció de sou automàtica i suspensió cautelar de feina, abans fins i tot de ser declarat culpable, tal com es preveu a les noves lleis.

Crec en el manteniment d’una llei que m’ha permès accedir a un treball digne, tot i ser fill d’immigrants, i que, per desgràcia, és l’única via d’entrada a unes condicions laborals dignes per a tots aquells que, com jo, no tenen una família amb diners per muntar un negoci ni contactes per a accedir a càrrecs de confiança.

Lluito perquè la meva filla tingui un futur millor o, almenys, amb les mateixes oportunitats que he tingut jo. Amb el nou paquet de lleis les possibilitats de millora i d’ascens social minvaran perillosament, quedant a nivells mes propis de l’època preconstitucional.

En resum, he fet vaga perquè prefereixo una democràcia vella, imperfecta i poc efectiva que una dictadura, en realitat una oligarquia, moderna, efectiva i eficient.

En conclusió, no espero que estiguin d’acord amb mi o amb la meva decisió de fer vaga, simplement espero que em permetin plantejar-los unes reflexions:

Creuen que a un govern en què la major part dels càrrecs electes i de confiança tenen vincles amb el sistema econòmic i financer li preocupen els treballadors?

Creuen en la paraula de persones que demanen sacrificis a tothom, i que legislen per retallar els drets de tothom, però que a la vegada s’apugen els sous i mantenen tots els seus privilegis?

Creuen que les lleis entrades als últims temps busquen beneficiar als treballadors, siguin públics o privats?

Creuen que eliminant la figura del funcionari i coaccionant a tots els treballadors públics es millorarà la gestió pública?

Creuen que eliminant serveis públics i privatitzant tots els serveis que siguin susceptibles de generar-li beneficis a algú, els usuaris finals d’aquests serveis sortiran guanyant?

Creuen que els diners que s’estalviaran amb les noves lleis revertiran d’alguna forma a la resta de treballadors i ciutadans? O pel contrari creuen que s’invertiran en grans projectes empresarials privats, estil Actua, i en grans edificis públics destinats a fer negocis privats?

Si estiguessin a la meva pell, què farien vostès? Lluitarien? Farien vaga?