El cofundador del moviment paneuropeu DIEM25, Gianis Varufakis, acaba de proposar la creació d’un Consell Internacional Progressista que elabori un pla per posar en marxa un New Deal internacional: un “Nou Bretton Woods progressista”, com ell el descriu.

“Gianis Varufakis té tota la raó”, ha respost el senador progressista nord-americà Bernie Sanders. “En temps d’enorme riquesa global i desigualtat d’ingressos, en una època d’oligarquia, de creixent autoritarisme i militarisme, necessitem un moviment internacional progressista per contrarestar aquestes amenaces”, hi ha afegit.

Quedaran els progressistes andorrans al marge d’aquesta proposta? Segur que no.

Primer, perquè aquí també vivim la situació històrica descrita per Sanders. Segon, perquè ara fa un any, el president de SDP, Jaume Bartumeu, ja va fer una proposta similar, a nivell nacional.

La seva crida proposa aglomerar els progressistes al voltant d’un programa de mínims, per tal de construir una alternativa i forjar set candidatures territorials, de redreçament i de progrés.

Aquella iniciativa va ser rebutjada pels dirigents dels dos partits a qui es va convidar a seure al voltant d’una taula, per parlar i escoltar.

Arribats a aquest punt, sap greu constatar que aquest refús ha impedit la construcció d’una alternativa per capgirar la complicada situació a què ens han abocat els governants actuals.

Perquè, tot i referir-se a la situació mundial, el senador Sanders no podria descriure millor la nostra situació: “Mentre que els rics se segueixen enriquint encara més, la resta treballa cada vegada més hores a canvi de salaris cada vegada més baixos i temen pel futur dels seus fills”.

És tot un toc d’alerta, ja que, “els moviments autoritaris s’aprofiten d’aquestes preocupacions, i creen caps de turc per així enfrontar als ciutadans entre sí”.

Aquí en sabem alguna cosa de les tàctiques d’enfrontament emprades per Toni Martí, com l’aparició de categories de bons andorrans i andorrans dolents.

En efecte, Andorra es troba en la mateixa situació que la resta del món pel fet de la globalització de les idees. Hem confiat les regnes del nostre futur col·lectiu a uns governants que han demostrat a bastament el seu autoritarisme.

Han menystingut el rol institucional del Consell General, així com la Constitució. Han treballat de valent per mirar d’erosionar la separació dels poders executiu, legislatiu i judicial, aplicant el principi  maquiavèl·lic que la fi justifica els mitjans. Tot plegat, resultant en una llarga llista  de greuges vers la població i la qualitat de vida.

Per això, cal, ara més que mai, mirar de sumar esforços i complicitats, des del centre-esquerra cap a opcions més moderades. Malgrat el rebuig d’altres formacions polítiques, res ha d’impedir que aquest moviment progressista prengui forma, aquí i a fora, sempre i quan les ciutadanes i els ciutadans vulguin prendre el futur amb les seves mans.

En primer lloc, anant a votar a les properes eleccions. Perquè no es tracta només de treure un Govern per posar-hi un altre. Ens hi juguem quelcom molt més important. S’haurà de triar entre un model de país amb unes institucions extractives, o amb unes institucions inclusives.

Les institucions inclusives són aquelles que permeten i encoratgen la participació de la majoria de les persones en activitats econòmiques i polítiques. En canvi, les institucions extractives són aquelles que estan dissenyades per extirpar les riqueses d’un sector de la societat per beneficiar una elit i una oligarquia privilegiada.

En segon lloc, participant en la vida política, que és quelcom enriquidor, sempre que es faci des de la responsabilitat, la seriositat, l’honestedat i l’altruisme.