Vostè faria un viatge en avió sabent que el que el condueix no té el títol de pilot? La sort és que la societat es protegeix i no permet que això pugui passar i exigeix, per pilotar un avió, que hom tingui la preparació necessària. Vostè aniria a viure en un edifici construït sense els plànols i la supervisió d’arquitectes i enginyers? L’avantatge és que ja no es pot donar el cas ja que, per construir-los, la societat exigeix que gent preparada hi intervingui.
Es deixaria operar per algú que no fos cirurgià? De ben segur que no i la societat exigeix que el que operi tingui la preparació pertinent.
Doncs per dirigir un país, que és una tasca delicada, difícil, exigent i de la qual depenen la seguretat i el futur de moltes persones, no cal ni carnet ni cap preparació: qualsevol ho pot fer o, si més no, això és el que alguns es pensen. Per arribar-hi, solament es demana que la persona hagi obtingut els vots necessaris en unes eleccions. Però la societat no es protegeix prou i no hi ha ni una exigència especial en la manera com els obtingui; no hi ha un control ni en els diners que s’hi gasten, o les mentides que s’hi diuen o les impossibles promeses que s’hi fan.
O sigui que la política és, com deia, l’única activitat on no cal «carnet» i tothom –pel simple fet d’estar inscrit en unes llistes per raó del lloc on viu– té el dret de proposar- se per a un càrrec. I ho pot fer sense cap altra exigència ni limitació que la de tenir el recolzament previ d’un petit nombre de conciutadans que, per fer-ho molt més fàcil, poden ser de la mateixa família o amics o socis del mateix club!
I si algú vol limitar aquesta possibilitat, segur que s’alçaran veus exigint que, en nom de la democràcia, es mantingui i es faciliti el dret de tothom a optar a qualsevol càrrec per difícil que sigui. És com si es volgués exigir que –en nom de la democràcia– tothom pogués pilotar un avió, construir un edifici o fer una operació a cor obert. És l’exponent màxim de la demagògia!
I així és com una bona part de ciutadans responsables es neguen a anar a votar per por que acabi guanyant algun d’aquells candidats que pensen no tenen un mínim de condicions per representar-los. És allò de no voler ser, en cap cas, responsable que gent mediocre i sovint inconscient pugui arribar al poder! Indiscutiblement, una part de l’abstenció ve d’aquí.
Però això els únics que ho podem contrarestar som els electors, i ho podem fer anant a votar, però sent molt exigents i no votant aquells que no ens poden aportar res per millorar la societat en què vivim. Ni aquells que solament hi van pel seu interès o pel seu lluïment. Ni tampoc els que pretenen enganyar-nos dient que ara arreglaran allò que no han arreglat quan podien fer-ho, o que ens expliquen que defensaran allò que, fins ara, no els hem vist defensar mai.
Hem de ser molt exigents i no deixar-nos enganyar per improvisacions de persones o propostes. Ho hem de ser cercant les contradiccions o bestieses en què cauen els candidats en els seus programes, compareixences públiques o escrits de propaganda. I hem de ser molt exigents egoistament pel nostre propi bé, pel dels nostres i el del país! Si no ho som, segur que ens costarà car!