Sempre he dit i ho repeteixo ara que Jaume Bartumeu pertany a una espècie molt qualificada d’animals polítics en extinció. Aquí exemplars com ell –amb diferents ideologies– es poden comptar amb els dits de la mà. Aquest és el seu valor més reconegut, malgrat que fins ara no ha tastat l’embriaguesa del guanyador. Pertany, tal com diria Goytisolo, a la generació d’antics i gastats lluitadors en favor de les llibertats, que ha superat la malaltia política, la melangia i la pèrdua de companys al llarg del camí. És un supervivent.
Alguns el veuen com un dimoni amb banyes dels Pastorets i olor de sofre. Al diable no se’l jutge, se’l prejutja. Ha voltat poc món polític el que opina així. Ningú pot negar la seva vocació i una línia d’actuació rectilínia. Vol fer la revolució i altres li declaren la guerra. Però diuen que els temps canvien. Com Kierkegaard, creu que la vida només es pot entendre mirant enrere, encara que s’ha de viure mirant endavant i que el futur l’has de fabricar tu en el moment precís. Davant dels que volen ser el que no són i que acaben sent el que no volien ser, tenim els que sempre són iguals. Deia Churchill que qui no és revolucionari als 20, no té cor i si no és conservador als 40, no té cap. Hi afegiria que si no sap recapacitar a partir dels 50, és un babau. Les eleccions són un joc intel.ligent.