El Govern ha liquidat ja els 700.000 euros que reclamava l’estudi de Frank Gehry, un dels assumptes urgents que vol resoldre aviat la nova ministra de Cultura, Susanna Vela.

En aquesta entrevista, analitza el programa d’infraestructures culturals i defineix la base d’actuació del Govern en aquest sentit: no es faran edificis sense concretar abans què hi anirà a dins. L’arxiu nacional ja té un programa tècnic definit i es coneixen les seves necessitats d’espai. Per al museu nacional, en canvi, caldrà primer fer la reflexió sobre quin museu necessita el Principat. Mètode i planificació són els termes que Vela no es cansa de subratllar.

Quines són les urgències del ministeri de Cultura?

Hi ha urgències per la qüestió econòmica. És un tema important que ens preocupa per aquests grans equipaments que estan projectats, tant l’arxiu com el museu. Hem de decidir què és el que volem fer. Tenim uns contractes signats amb una sèrie de persones i, per tant, no podem badar gaires dies més. Per això hem demanat a Frank Gehry de suspendre temporalment el projecte i valorar-ho. De moment no tenim tota la informació que hauríem de tenir. A data d’avui encara espero uns materials que m’han de fer arribar dels Estats Units. Per decidir necessitem un informe sobre la taula que encara no tenim, i és per això que s’han demanat dos mesos per acabar d’examinar el projecte, mirar la qüestió del terreny, l’aspecte econòmic i, a partir d’aquí, es decidirà al setembre si ho tirem endavant o no. Per al museu nacional, tres quarts del mateix, s’ha de convocar el jurat del concurs i decidir què es fa.

Es continua parlant d’edificis però ningú sap quin museu es farà, quina col·lecció allotjarà o en quin àmbit se centrarà…

Penso que s’ha començat a fer la casa per la teulada. És important la reflexió sobre el tipus de museu que es vol fer. Hi ha tants tipus de museus com països i tradicions diferents. Quin tipus de museu volem i, després, definir què hi posem a dins, si ha de ser un museu tradicional, si ha de ser un museu contemporani, això és el principal. Això no ho sabem, només tenim aquella mena de manual que va elaborar Lord Cultural sobre què ha de ser un museu. Però el que no defineix és si ha de ser un museu del 1980, del 1990 o del 2000. El document que tenim de Lord Cultural és, al meu entendre, molt pobre, perquè no hi ha cap reflexió aprofundida sobre quin museu cal per al país. Un cop has definit què vols i què tens llavors pots proposar el tipus d’edifici.

Es parlava de col·leccions privades per omplir el museu, però mentre s’ha avançat en el concurs per fer l’edifici no s’ha definit mai ni el discurs ni el contingut…

De les col·leccions del país no hi ha cap inventari, ni estudi ni anàlisi. Tampoc s’ha fet cap apropament a cap privat que tingui una col·lecció important. El Govern no és un gran col·leccionista ni té una obra prou lluminosa per muntar un museu. Les col·leccions de patrimoni també són les que són. Trobo a faltar aquesta reflexió sobre el que hi ha i, a partir d’aquí, anar cap a un lloc o cap a un altre. Aquí s’ha fet precipitadament i justament al revés, primer muntar el gran concurs amb premis Pritzker. Aquests arquitectes han presentat uns projectes que, a banda del fet que t’agradin més o menys, estan buits.

En tot cas, és per aquesta legislatura que tindrem arxiu i museu nacionals?

L’arxiu necessita un espai, hi ha un programa tècnic elaborat i fet. A diferència del museu, tenim un estudi. L’arxiu ha de tirar endavant sigui com sigui. És per aquest motiu que serà un projecte que continuarem. Pel que fa al museu, ja veurem com acaba el tema, però penso que primerament s’ha d’encetar una reflexió al voltant de quin tipus de museu és el que volem i de quina manera s’ha de desenvolupar. Ens hem de poder prendre el temps necessari per fer aquesta reflexió i després ja ho veurem. El museu nacional és important per a Andorra, però és més important la reflexió primera perquè si no la fem ens tornarem a trobar en la situació actual, que no acabem d’entendre ben bé què és el que hi va a dins. Les coses s’han de fer d’una altra manera. No només perquè costen molts diners, que també, sinó perquè tot ha de tenir el seu pas i ja ho farem, tranquil·lament.

Per tant, en lloc d’un museu clàssic cabria la possibilitat d’optar per altres models, per un centre contemporani de creació, per exemple?

Pot ser una opció perfectament legítima. De tipus de museus n’hi ha molts al nostre voltant, veus tantes diferències entre l’MNAC i el MACBA, per exemple, aquí hi ha un espai molt gran per jugar. Es poden aixecar museus de la identitat, a l’estil del Canadà i el Quebec. Considero que el ventall és molt important, però primer hem de dir què li volem demanar a aquest museu, què és el que ha de ser. Ens hem de preguntar si ha de ser un museu per a Andor – ra o per als turistes. La reflexió important s’ha de fer en aquest sentit. A partir d’aquí ja farem el programa tècnic i de necessitats, i pensarem en la possibilitats d’integrar- hi col·leccions privades d’Andorra o de fora que puguin deixar. Però això s’ha de tenir molt ben pensat i ben lligat.