Quasi bé tota la meva vida política ha coincidit en el temps en què Martí Alanis exercia l’alta responsabilitat de copríncep d’Andorra. En tant que conseller general vaig assistir a la seva pressa de possessió, l’any 1971, l’any 1982, quan vaig tenir l’honor de ser el primer cap de Govern en el marc del primer Decret de Reforma de les Institucions, l’any 1990 quan vaig tornar a presidir el Govern i, finalment, el 1994, quan vaig deixar definitivament la vida política, ell era, encara, el Copríncep d’Andorra. Durant tots  aquests anys he tingut la sort de conèixer una gran persona i un gran estadista.

Joan Martí Alanis ha estat un home de fermes conviccions personals, religioses i polítiques. En la vessant política, i en defensa dels interessos d’Andorra, ha estat fins i tot capaç d’enfrontar– se en casos concrets a la jerarquia a què estava sotmès. Va ser honest amb si mateix, màxim elogi que es pot fer a un ser humà. Crec ser testimoni d’excepció per assegurar que en els moments difícils –i en vam passar alguns – sabia compaginar la prudència amb la valentia, la teoria amb la pràctica política, la retòrica amb el sentit comú, amb discreció i amb humilitat. Va ser un autèntic home d’Estat. Andorra ha perdut l’estadista. I jo, un entranyable amic.

«A la fi lliure, a la fi en pau, a la fi etern. Ara gaudeix d’un cel obert de llibertats. D’aquest món ha remuntat a aquell lloc que acull les ànimes redimides i des d’allà contempla amb màxim plaer les coses bones de l’univers» Sèneca,  Consolació a Polibi.