El debat actual a nivell polític es troba entre dos punts: governar o gestionar. La diferència és clara i ve marcada per la pròpia configuració de l’Administració pública. Els polítics han de governar i els funcionaris gestionar les directrius marcades per l’Executiu, dins de l’àmbit administratiu.

Sorprèn que qui demana una contenció en les plantilles de funcionaris siguin els mateixos que manifesten públicament que sobren polítics i manquen gestors. El Govern ha d’estar en mans de polítics. Aquests han de saber marcar línies d’actuació que afavoreixin el creixement. Tot el que es faci ha de ser valorat d’acord al principi de cost i benefici. Ull viu però, perquè aquesta dualitat no s’ha de veure únicament amb ulls econòmics, sinó socials. Moltes empreses d’interès públic seran sempre deficitàries, però en canvi molt necessàries pels serveis socials que necessita el ciutadà que, a la vegada, contribueix al finançament a través dels seus impostos. La societat del benestar ha estat possible amb aquest criteri. El que ara es vol és privatitzar aquells sectors que són públics i rentables, i no els deficitaris. L’ajut a molts sectors davant la crisi pot ser negatiu a efectes comptables, però els propis privats ho demanen. Per un costat es nega el pa i la sal, i per un altre es vol que s’actuï com element salvador davant uns defectes creats per ells mateixos. El contrasentit és evident.

Sí que és cert que en els moments actuals el control de la despesa ha de ser molt acurat. No és menys real que no són els mercats els que tenen que marcar la línia, sinó els governs. La ruptura es produeix per aquestes causes. A casa nostra per una costat demanem i per un altra tanquem. Tinguem un nivell d’exigència que faci possible agermanar la inversió econòmica i també la social. Per aconseguir-ho necessitem lleis pendents de fa anys i, es miri com es vulgui, un pressupost que estableixi una garantia de que les coses es faran amb justícia social i no únicament que es gestionaran parcialment.