Les frases repetides cansen sempre, però són inevitables en època electoral. Diem el de sempre, sense amagar la decepció de no haver superat velles fórmules amb innovacions de futur engrescadores.

Orgullosos de tenir un país que diuen alguns que és el millor, es passen el temps intentant que caigui, o sigui que resulti pitjor que el que voldríem. Però per a alguns el pitjor és el millor. Són tants els exemples que sobra qualsevol comentari.

Es parla molt de noms i molt poc de programa. La majoria de candidats no tenen programa. Només volen sortir en una llista que els faciliti un escó al Consell General.

Ja en tenen prou. Llàstima que això que ja va bé per a ells, estigui tan malament als ulls de la majoria.

Però a l’hora de seleccionar les llistes amb els diferents candidats és molt probable que entrin in extremis aquells que ja no haurien d’estar. Em refereixo als qui no saben bé el que volen i l’únic que saben i coneixen a la perfecció, és que no han de fer el que volen els altres, encara que sigui la majoria ciutadana.

En el moment de votar el proper 3 d’abril l’elector hauria de pensar que no vol el que ara té, en la majoria dels casos, i que per això hauria d’existir el canvi. Aquest es pot produir per majoria absoluta o bé per la via d’aquells que sí pensen seriosament en el diàleg i l’acord, encara que fins el moment no s’hagi pogut demostrar. Aquest és l’interrogant actual, al que s’ha de saber col·locar el punt definitiu.