Hi ha molts dubtes sobre les relacions exteriors. Als joves andorrans que van a Espanya i volen obtenir un permís de residència i poder treballar, els espera un llarg camí… Armats de paciència i amb el risc de perdre la feina, doncs les delegacions de Govern espanyol a Barcelona i Lleida triguen de dos a tres mesos a donar cita per presentar els papers. Lamentablement, els empresaris no tenen tanta paciència!! Quant durarà pels ciutadans andorrans aquest tracte tant diferenciat dels ciutadans comunitaris que no necessiten cap permís? Em diuen que els europeus només s’han de registrar i obtenir el “Número de Identificación para Extranjeros” (NIE). I perquè no podem obtenir nosaltres també el NIE en comptes de la tarja? Preguntes i més preguntes que ens fan els joves andorrans a les quals ningú, al Govern, sembla tenir cap resposta.

Al meu entendre, les relacions exteriors d’Andorra haurien de servir per facilitar aquests tràmits. Si no és per solucionar aquests afers, d’altra banda tan importants per a nosaltres, de què serveix tot un Ministeri d’Afers Exteriors amb un ambaixador a Madrid?

La sessió de Control al Govern del dia 24 d’abril no ens va pas aclarir què fa o què en pesa fer el Ministeri d’Afers Exteriors andorrà per estalviar cues i esperes amb molta angoixa. Els ciutadans andorrans tenim dret a aquesta informació. Els joves que han volgut treballar a Espanya, amb alguns dels quals ho he parlat, només em diuen que ha estat molt complicat i que les coses encara s’han complicat més el darrer any doncs les comissaries ja no expedeixen els anomenats “NIE” com abans.

Alguns pensaven que la reunió de seguiment del Tractat Trilateral entre Espanya, Andorra i França del passat mes de febrer hauria servit per trobar solució al problema i que el Govern aprofitaria la reunió per demanar un tracte millor pels andorrans que els estalviés haver d’esperar tres mesos. Dissortadament aquella reunió només va servir per constatar que l’Administració espanyola s’ha arribat a plantejar denunciar el Tractat perquè no estan conformes amb les proves mèdiques que apliquen les autoritats andorranes als emigrants. Unes proves que fins avui els andorrans que volen treballar a Espanya no han pas de passar. Fins ara, perquè fa ben pocs dies, en declaracions a la premsa, el Cónsul General d’Espanya a Andorra deia que Espanya podria plantejar-se introduir aquesta prova pels andorrans que vulguin viure i treballar a Espanya.

No anem bé. Andorra ha d’evitar estar aïllada a Europa. Pel contrari, ha de desenvolupar la imatge de país responsable. En aquesta línia d’actuació és molt important la signatura d’un acord d’associació amb Europa.

Dificultats com les que acabem d’assenyalar podrien trobar un camí de solució en un marc més global, com és la Unió Europea, en el qual els andorrans i les andorranes han de poder residir i treballar en qualsevol dels estats membres.

Aquesta és una de les principals motivacions que ens porten a proposar la negociació amb Brussel·les d’un acord d’associació. Perquè als joves andorrans, però també a les empreses d’Andorra, els convé obrir mercats i desenvolupar-se arreu d’Europa.

Mitjançant les relacions exteriors hem de contribuir a la construcció d’un nou marc de relacions econòmiques amb Europa que afavoreixi l’activitat de l’economia productiva i del món dels serveis.

Andorra només trobarà avantatges en l’acostament a aquesta Europa reconeguda com a espai en el qual es respecten i promouen la llibertat d’empresa i els drets fonamentals. Una Europa que busca els beneficis comuns, enfront d’altres models que basen les seves relacions en l’opacitat de les zones grises.