Hem començat l’any sentint i llegint declaracions dels responsables de la majoria del Consell General que assenyalen una marxa enrere en un compromís públic expressat pel cap de Govern la tardor passada, en l’acte de presentació de l’informe econòmic anyal de la Cambra de Comerç. Aquell dia Antoni Martí va anunciar que DA proposava la introducció d’un impost directe sobre la renda amb un percentatge del 10%.
Consellers generals de Demòcrates per Andorra es van indignar perquè, amb tota la raó, consideren que el seu compromís electoral no incloïa aquella proposta. Una proposta que sí que figura al programa socialdemòcrata. Les setmanes han anat passant i l’oposició interna de DA s’ha anat fent sentir i ja són majoria dins la majoria parlamentària els que no volen donar suport a la llei de l’impost sobre la renda.
Aquesta situació és paradoxal. Ho és perquè els membres del Govern saben que no hi haurà la possibilitat d’aplicar convenis per impedir la doble imposició amb els països veïns si Andorra no té, aprovat i en aplicació, un impost sobre la renda. Ho saben, però el que no saben és com fer-ho entendre a la seva majoria parlamentària, tan àmplia en nombre de consellers com farcida de compromisos, tractes i pactes preelectorals que els impedeixen anar endavant en les reformes repetidament anunciades però no encarades.
¿Com esperen que arribi una positiva inversió estrangera si no hi ha convenis que impedeixin la doble imposició? L’impost sobre la renda és indispensable si es vol obrir l’economia andorrana i facilitar als empresaris i professionals poder exportar des d’Andorra béns i serveis. Però aquesta figura impositiva és també necessària per fer possible el mandat de l’article 37 de la Constitució, que estableix que totes les persones físiques i jurídiques han de contribuir a les despeses públiques segons la seva capacitat econòmica.
Fins que no tinguem aquest impost en aplicació no es respectaran a Andorra els principis de generalitat i de distribució equitativa de les càrregues fiscals. Els impostos són l’única via per distribuir la riquesa. No podem mantenir una situació que massa sovint fa pagar el que menys té i no el que més té o guanya. Per això els socialdemòcrates defensem una fiscalitat directa que obligui les grans fortunes, físiques i jurídiques, a aportar més.
“L’impost no ha matat mai un país, i menys encara els seus milionaris.” Aquesta declaració no és de cap dirigent d’extrema esquerra. La va pronunciar el novembre del 2012, en plena batalla fiscal al Senat americà, Bill Kristal, un editorialista neoconservador.
No hem d’oblidar que les contribucions obligatòries tenen tres funcions principals en els estats moderns: el finançament de les despeses públiques, la redistribució de la riquesa amb justícia fiscal i la regulació econòmica. La cohesió del país obliga a una gestió seriosa de la despesa pública i a una reducció del deute.
Els socialdemòcrates vam predicar amb l’exemple des del Govern i continuem defensant-ho des de l’oposició. Ja n’hi ha prou de tants crits i soroll sobre la pressió fiscal.
No, pagar els impostos com tothom no és pas contrari a l’esperit d’empresa. Sí, la despesa pública és un avantatge per als empresaris i les empreses que es beneficien de les infraestructures, la sanitat o l’escola pública i gratuïta, que es mesura per altra banda quan es proposa feina a personal qualificat internacional.
L’impost no ha matat mai un país, ben al contrari. És l’eina per excel·lència per facilitar el bé comú, la vida en comú, si és just i intel·ligent. Aquesta és la nostra responsabilitat durant l’any que comença: saber fer avançar un impost sobre la renda que ajudi la societat i l’economia.