Mort als noranta-cinc anys el dia 5 de desembre a Johannesburg, Nelson Mandela, exemple de valentia i de compromís polític, ha deixat en herència a l’Àfrica del Sud i al món sencer els valors fonamentals que encarnava: la pau mitjançant la reconciliació i el seny de saber perdonar.

Processat i condemnat l’any 1964 després de diverses operacions de sabotatge contra el règim de l’apartheid, la segregació entre blancs i negres, va esdevenir un símbol del combat per la igualtat racial quan va sortir de la presó el dia 11 de febrer del 1990, després de vint-i-set anys d’empresonament. L’any 1993 va rebre el premi Nobel per la pau.

Com escrivia divendres passat El País, Mandela fou “l’home que va derrotar el racisme.”

L’any 1994 va esdevenir president en les primeres eleccions lliures celebrades a Àfrica del Sud. La seva acció institucional i política va contribuir decisivament a pacificar la convivència de les dues comunitats del seu país.

Després de deixar la presidència, Mandela va continuar promovent la democràcia i les llibertats a l’Àfrica i arreu del món. Va fer escoltar la seva opinió en la política internacional i va impulsar una campanya mundial contra la SIDA. També va crear l’any 1999 la Fundació Mandela.

Divendres passat al migdia la Unió Interparlamentària enviava des de Ginebra una declaració afirmant de Nelson Mandela fou la demostració que un lideratge valent i amb visió de futur permetent portar la pau i la democràcia a un país profundament dividit.

Entre la gran quantitat d’articles i comentaris que s’han publicat aquests dies a la premsa internacional per recordar la figura de Madiba m’ha interessat especialment el d’Ariel Dorfman en l’edició del divendres 6 de desembre del diari El País.

Ens recordava que Mandela va adonar-se que la reconciliació és possible si no es traeix la memòria històrica i que la seva actuació havia servit de guia als països que, com Xile, havien hagut d’encarar els dilemes de la transició d’una dictadura a la democràcia sabent recordar el passat sense esdevenir hostatges de la rancúnia.

Jo voldria recordar que sempre fou un polític coherent. El que predicava es corresponia amb el que practicava. I ho va fer amb valentia, que és l’única manera de practicar la coherència.

La coherència és una qualitat molt important. I per la classe política, la més important de totes.

Nelson Mandela ens va donar lliçons d’aquest valor cada vegada que prenia una decisió quan estava en responsabilitat de governar, com després, en les seves intervencions públiques.

El recordaré com una persona bona, en el seu més ampli sentit de la paraula, i sobre tot com un referent en la política internacional i un model de polític a seguir.