La feina de conseller general permet parlar de molts temes sense que ningú ens demani si tenim un mínim de coneixement o d’estudi previ sobre les qüestions que són a l’agenda política. Tanmateix en l’àmbit de les relacions amb Europa no podem córrer el risc de perdre’ns per les branques o de parlar-ne per no dir res.

Ni de fer comèdia amb declaracions de cara a la galeria.

¿Què ens convé? O, millor dit, ¿què li convé a la majoria de ciutadanes i ciutadans d’aquest país que tenen dificultats per arribar a final de mes?

Unes institucions que pensin en la creació de nous llocs de treball. Un país que pensi i treballi pel futur dels joves. I unes forces polítiques que actuïn amb responsabilitat i sabent del que parlen.

Per això convé avançar cap a un bon acord d’associació amb la Unió Europea. I per això, d’ençà el debat d’investidura de l’actual cap de Govern, el dia 11 de maig del 2011, vam acceptar un pacte d’Estat en la política d’acostament a Europa.

Un pacte, que hem mantingut aquests tres anys, i que els tres consellers del nostre grup parlamentari, que vam tenir precisament responsabilitats en el govern del 2009 al 2011, sabem que no cal tornar a proposar ara. Ja l’estem aplicant en les nostres relacions exteriors i en coordinació periòdica amb el Govern.

Tant és així que el mes de juny de l’any passat, durant el debat de l’orientació política del Govern, ja li deia a Antoni Martí, el següent: «Sabeu que d’ençà que vàreu assumir el Govern heu pogut comptar amb la nostra ferma col·laboració a l’hora de defensar, allí on calgués, aquesta qüestió d’interès general. Així ho vam fer l’any passat durant la visita que va fer el mes de juny a Andorra el Servei Europeu d’Acció Exterior i així ho havíem fet unes setmanes abans viatjant a Brussel·les per a demostrar que sabíem i podíem parlar de l’acostament a Europa en la mateixa direcció».

Per això fa una certa pena llegir aquesta setmana que les negociacions amb Europa no són «temes tancats» per alguns que ara les descobreixen, i que potser voldrien fer anar el calendari internacional d’aplicació al seu ritme, és a dir a poc a poc.

Però les coses són com són i els passos van molt ràpid a Europa. Tan ràpid que n’hi ha que s’han trobat amb el peu canviat. Ni coneixen el dossier ni tenen cap projecte clar.

Transparents per força afirma un article publicat a El Periódico de Catalunya en l’edició del dimarts 25 de març del 2014. El redactor ens explicava que la Unió Europea avança cap a l’eliminació del secret bancari pressionada per la crisi i els Estats Units d’Amèrica.

Efectivament els països de la Unió Europea van donar fa deu dies la seva aprovació a la nova directiva sobre la fiscalitat de l’estalvi, després que Àustria i Luxemburg, els dos únics estats membres que defensaven el manteniment del secret bancari, decidissin aixecar el seu veto al Consell Europeu dels dies 20 i 21 de març del 2014.

L’1 de gener del 2016 la directiva europea haurà d’estar incorporada a les legislacions nacionals. Serà, ens agradi o no, un tema tancat.

Àustria i Luxemburg van cedir i van acceptar la nova directiva a canvi de l’obligació d’estendre l’intercanvi d’informació a Suïssa, San Marino, Andorra i Liechtenstein.

El Comissari Europeu Algirdas Semeta va declarar el dia 24 de març a Brussel·les que «… els dies del secret bancari i de la falta de transparència tributària s’han acabat».

La Unió Europea incorpora així el nou estàndard internacional d’intercanvi automàtic d’informació fiscal que està desenvolupant l’Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic (OCDE).

És en aquest context que els responsables polítics andorrans ens hem de moure.

Un context que hem de conèixer i hem de seguir al ritme que evoluciona. Aquí no hi caben afanys de protagonisme desplaçat i no hi calen aprenents d’opositor.

Nosaltres hem tractat, tractem ara i tractarem demà la qüestió de les relacions amb la Unió Europea com el que és: una qüestió d’Estat, una qüestió en la qual, agafada en la seva globalitat, ens hi juguem el futur.