L’editorial d’El Periòdic d’Andorra del dissabte 5 de setembre preguntava què podem fer des d’Andorra amb el drama de la immigració. Una pregunta escaient i necessària.

Portàvem ja més d’una llarga setmana amb una sèrie de dramàtiques imatges dels refugiats siris quan la fotografia del dijous 3 de setembre de l’Aylan, el nen de tres anys mort en una platja de Turquia, ha esdevingut la metàfora del que Juan Cruz definia el divendres 4 de setembre a El País com «…el malestar del mundo».

A Le Monde del mateix dia 4 de setembre Guy Sorman, intel·lectual francès, fill de refugiat, escrivia que els refugiats d’avui li recordaven el seu pare que fugia del nazisme. I deia, amb tota la raó, que sentia vergonya d’una Europa que, a part dels alemanys, era incapaç de treure les lliçons de la seva pròpia història per fer de l’acollida dels refugiats una oportunitat i no un problema tècnic.

Com recordava el director de Libération, Laurent Joffrin en el seu editorial del divendres 4 de setembre, fa moltes setmanes que Libération i alguns altres mitjans han multiplicat «…els reportatges, les investigacions i els editorials per posar en alerta l’opinió –i el govern– sobre la situació dels refugiats provinents de Síria, de Líbia o d’Eritrea. Aquest èxode és extraordinari i representa un gran desafiament a Europa, exigeix un canvi d’actitud».

Podria continuar citant els editorials de Le Monde dels dies 2 i 4 de setembre o els articles d’opinió del Francesc-Marc Alvaro, el Josep Cuní, la Pilar Rahola i el bon amic Miquel Roca Junyent a La Vanguardia. Miquel Roca ens recordava en el seu article del dia 1 de setembre el que és l’asil: «És l’essència de la llibertat; és l’expressió del compromís solidari amb els perseguits per la seva religió, la seva raça o les seves idees. O, simplement, amb les víctimes de la barbàrie fratricida que no distingeix més enllà del seu dogmatisme irracional».

Un esment especial es mereix el magnífic article de Josep-Lluís Carod-Rovira a El Punt Avui del diumenge 30 d’agost recordant l’èxode dels refugiats de la guerra civil espanyola, en el qual feia, amb gran lucidesa, una afirmació que comparteixo: «Una Europa sense humanitat, ni compassió, no volem tornar-la a viure. No és la nostra».

Efectivament dels molts problemes que hem d’encarar en aquest inici de curs polític no n’hi ha pas cap que tingui un dramatisme i unes conseqüències de futur comparable amb el dels refugiats que arriben a Europa fugint de Síria, Líbia o d’Eritrea.

La Comissió Política Nacional de Socialdemocràcia i Progrés d’Andorra ha examinat el dimecres 9 de setembre la dramàtica situació que es viu al centre i al sud d’Europa i ha decidit manifestar la nostra posició favorable a l’asil dels refugiats polítics.

Andorra hauria de tenir una posició ben clara en aquest camp. Són moltes les famílies del nostre país que van conèixer en algun dels seus membres el camí de l’exili per salvar-se de les conseqüències de la Guerra Civil espanyola del segle passat. També durant la Segona Guerra Mundial molta gent que fugia buscant asil va trobar-lo a Andorra.

S’ha escrit aquests dies que l’asil és un senyal de convivència solidària i precisament per això demanem que Andorra faci honor a la seva tradició històrica d’acolliment dels perseguits. Actuant de seguida, sense dilacions ni excuses.

Ens va preocupar, el dimecres 2 de setembre, que el titular d’Andorra Televisió després de la roda de premsa del ministre Gilbert Saboya fos el següent: «L’executiu espera que la Unió Europea es defineixi en la crisi dels refugiats per oferir ajut».

Sortosament una setmana després el Govern va reaccionar i sembla que la solidaritat no s’administrarà amb la prudència dels porucs.

Andorra ha de participar en la política comuna d’asil i d’immigració que es faci a Europa. I hem de fugir del seguidisme de disposicions sense ànima que massa sovint s’aproven amb llunyania administrativa.