Els antecedents del virus del VIH els podem datar als anys 80, en casos específics de pneumònia i sarcoma de Kaposi, una variant del càncer de pell. Aquests antecedents deixen molt patent la capacitat del VIH per a destruir el sistema immunològic de les persones infectades. En un primer cas en pacients homosexuals i, fins a tal punt, d’esdevenir crònica. Va ser l’any 1984 quan es va considerar la malaltia com una epidèmia. I no precisament pel col·lectiu homosexual.
Es va anomenar a la malaltia, Pesta Rosa, per l’associació de l’aparició de taques roses a la pell amb la tendència homosexual dels primers casos. Però la idea era errònia. No per les tasques, sinó per la idea de la tendència. Es va constatar que hi havia altres persones infectades com immigrants, receptors de transfusions sanguínies, drogoaddictes i dones heterosexuals que no tenien pràctiques sexuals amb persones del mateix sexe. Algunes altres teories, cataloguem-les com menys científiques i ignorants, afirmaven que la malaltia era per l’abús de les drogues de l’època, com el popper o bé per tenir activitat sexual amb diferents persones i del mateix sexe. Ja cap a la segona meitat de la dècada es va procedir a l’aïllament dels infectats. I sí, per part de les seves famílies i amics, també. Tot això, reitero, com a fruit del desconeixement.
Una de les conseqüències esfereïdores i estigmatitzadores, novament, de centrar el debat i l’atenció en la comunitat homosexual com a població causant del risc, va ser la propagació sense control de la malaltia entre els heterosexuals, especialment a l’Àfrica, l’Àsia i l’Europa Oriental. Aquest fet s’ha elongat fins a dia d’avui i està corroborat per les xifres que cada any ofereix l’OMS, alertant del gran nombre de contagis heterosexuals. Malauradament encara, com a societat, creiem que el VIH és cosa d’homosexuals. Desconeixent, a més, que el VIH torna a despuntar en ple segle XXI, acompanyat de la sífilis.
Després d’aquest històric, ple d’activisme i sofriment per moltes persones, infectades o no, arribem a Andorra amb les dades preocupants de l’OMS i d’associacions europees. Concretament ens situem a dia d’avui i sota la marca Andorra promulgada pel Govern de DA. L’insult, la discriminació i l’aïllament històric de les persones amb VIH i a les seves famílies, la prevenció de la malaltia, l’educació sexual dins i fora l’aula o al carrer i la intervenció dels agents escaients; professionals i associacions que han i estan duent a terme una gran labor, es veuen ignorats pel nostre Ministeri de Salut. Com? Obviant al pressupost qualsevol acció pel dia 1 de desembre. Recaient, enguany, a Som Com Som el lideratge de la jornada. I sí, sense cap tipus de subvenció.
És inadmissible que el Ministeri de Salut no tingui la previsió econòmica per quelcom històric, que disposi exclusivament de material obsolet de reciclatge i hagi de col·laborar amb Som Com Som el Departament de Salut de Catalunya i l’Associació Antisida de Lleida per tenir una jornada, mínimament decent. Hem passat del desconeixement al passotisme i d’aquest, a la falta de respecte. I entenem que és una qüestió merament política i no tècnica. Però les faltes de respecte d’aquest Govern cap a la ciutadania ja no ens han de venir de nou. Retallades sanitàries i socials, reciclatge de material per jornades mundials (si tenim la sort de que n’hi ha) però sous mensuals astronòmics a directors.
