El passat 26 de febrer es va presentar a Barcelona el llibre La catifa vermella. Dones en primera línia política institucional promogut per la Carme Porta i del qual sóc coautora. He tingut l’honor de col·laborar amb altres vuit dones que han participat, de forma molt activa, en la vida política catalana i compartir experiències amb elles m’ha enriquit enormement.
Dones que han deixat una empremta pel futur en la lluita per la igualtat. Totes, d’una manera o un altre han, i hem, treballat des de la ideologia política, en fer possible un mon a on els referents de les dones no es perdin i, tal i com diu en el pròleg la Marta Selva «.. polítiques que han incidit, totes elles, en la realitat quotidiana d’una ciutadania que poc a poc ha anat veient i deixant-se de sorprendre davant la irrupció de dones a l’escena política».
El proper dia 8 de març es celebra el Dia Internacional de la Dona, que representa la lluita de les dones per assolir la igualtat en tots els seus àmbits. És un dia en el qual s’aprofita, de forma tradicional, per reivindicar el feminisme, la lluita de la dona per la seva participació juntament amb l’home al camp del treball, i per tant del dret a la independència econòmica, i a la societat en general.
Però tot i trobar-nos immersos en el segle XXI, les desigualtats encara són massa presents. No existeixen diferencies significatives amb els altres països.
A nivell de gènere, persisteixen desigualtats salarials en noves formes de desigualtats com poden ser la temporalitat, els baixos salaris i els treballs a temps parcial que afecten a les dones en major mesura. Existeix major presencia de dones en els sectors d’activitat que tenen salaris més baixos, concentració de dones en les ocupacions pitjor pagades, major índex femení de rotació laboral, i assetjament sexual envers les dones.
Com també, en la discriminació indirecta a l’accés al mercat laboral, existeix discriminació en la conciliació de la vida familiar i laboral, en les càrregues i responsabilitats familiars, que dona lloc a altres desigualtats que queden reflexades en l’escassa presència de les dones en les cúpules directives, en llocs de treball de presa de decisions i finalment en el mon polític.
A més la crisi econòmica dels últims anys ha provocat de forma important una crisi de l’estat del benestar que afecta directament a les dones.
Cal posar en l’agenda política les polítiques actives d’igualtat, i aquí vull destacar que ja no només han de ser orientades al gènere, sinó que calen polítiques d’igualtat en general, que actuïn de forma positiva sobre les diferents realitats que existeixen a la societat i aconseguir l’equilibri necessari pel seu bon funcionament.
No només cal aconseguir la igualtat d’oportunitats entre homes i dones, el que cal és aconseguir la igualtat d’oportunitats entre tots els ciutadans i ciutadanes del nostre país.
La propera setmana visitarà el nostre país una delegació de la Comissió Europea contra el racisme i la intolerància (ECRI) del Consell d’Europa a on, entre d’altres aspectes, destaca la necessitat d’establir un organisme que s’ocupi directament dels temes d’igualtat. Recuperar la Secretaria d’Estat d’igualtat seria una bona manera de continuar un camí iniciat al 2010 i que segurament es veurà reflexat en un augment de la igualtat d’oportunitats a partir del concepte de ciutadania.
Finalment, tornant a la presentació del llibre, totes les autores presents vàrem destacar les innumerables accions en pro de la defensa de la igualtat de gènere, tot i que moltes vegades no han estat del tot reconegudes, totes han (hem) centrat els esforços en les polítiques socials i familiars i els drets a la ciutadania, les polítiques d’igualtat, de treball, educació, interior o justícia, o la lluita contra la violència de gènere.
En una part del meu capítol escric: «Les dones polítiques hem de defensar el diàleg i l’acord com a base de la nostra acció, cal recuperar els valors morals i ètics, generar una dimensió moral a la gestió; una lluita constant, sense descans i decidida».