El dia 31 de desembre del 2013, a les 10.38 h, el registre d’entrada del Consell General recollia, amb el número 1099, la carta del cap de Govern que trametia el projecte de llei qualificada de modificació del Codi de procediment penal. En la memòria justificativa d’aquell projecte de llei, el ministre de Justícia i Interior, Xavier Espot Zamora, escrivia que s’havia “volgut aprofitar l’avinentesa… amb l’objectiu comú d’afavorir l’agilització en la tramitació i la resolució de processos penals, i de promoure la qualitat i l’eficàcia a l’hora d’administrar justícia”.

També escrivia el ministre que “pel que fa al procediment de l’ordenança penal, s’han ampliat els supòsits en què ha de ser o és aplicable…”. Durant els debats previs, en comissió i davant el ple del Consell General el dia 24 de juliol del 2014, els consellers que integràvem en aquells moments el grup parlamentari mixt (Gerard Barcia, Sílvia Bonet i Jaume Bartumeu) vam discrepar, amb arguments i amb propostes alternatives, del conjunt de modificacions legislatives que havia promogut el Govern de DA.

Tanmateix, el dia 24 de juliol del 2014 la majoria de DA, amb el suport dels tres consellers generals socialdemòcrates, va aprovar per 22 vots (DA+PS) i els nostres tres vots en contra el nou procediment que ampliava l’àmbit de l’ordenança penal. Ara, en vista de la indignació que està aixecant l’aplicació a un agent de policia, que ha confessat la seva participació en uns fets delictius greus, del discret procediment de l’ordenança penal, un conseller general socialdemòcrata diu que s’ha de reconsiderar aquest procediment.

Ho diu ara, quan el dia 24 de juliol del 2014 la seva portaveu afirmava que consideraven “positius” els canvis que portaven a modificar el procediment de l’ordenança penal “i ampliar així els casos susceptibles de ser resolts amb aquest procediment simplificat” (Diari Oficial del Consell General núm. 12/2014, pàg. 59).

Nosaltres no vam votar aquella proposta. Ens preocupava aquell conjunt de reformes, presentades per la via d’urgència, que anaven, totes, adreçades a reforçar actuacions que limitaven les garanties de publicitat i igualtat de tracte.

L’editorial d’El País de divendres passat, 4 de març del 2016, feia referència a la declaració de la infanta Cristina de Borbó en el judici que s’està desenvolupant a Mallorca. Afirmava l’editorialista del diari de Madrid que aquell judici demostrava que a Espanya es podia “fer justícia sense limitacions i esvaïa els fantasmes a propòsit de les ingerències del poder polític o institucional sobre el judicial”.

A Andorra estem ben lluny d’aquesta situació. Tenim un cap de Govern que té per costum acudir al despatx de la Policia per intentar parlar amb detinguts. I hem pogut comprovar que el procediment d’ordenança penal ha estat emprat pel Govern per intentar tapar el que corresponia fer: un judici contradictori, oral i públic per fets delictius greus com els que ha protagonitzat un membre del cos de policia.

Tothom comenta, amb més o menys tonalitat crítica però sempre amb una clara indignació, que per fets força menys greus hi ha hagut ingrés i estada de setmanes al Centre Penitenciari.

El cas de la persona que, treballant a funció pública, es va apropiar indegudament uns diners de la caixa de Govern i va passar llargues setmanes ingressada a la presó de la Comella és un exemple esborronador que confirma que en el marc de la justícia també tenim velocitats diferents.

Dos pesos i dues mesures.