Fa poc vaig entrar una denúncia a l’Agència Andorrana de Protecció de Dades, perquè a SDP no estem d’acord amb la instal·lació, sense la legislació pertinent, de càmeres de videovigilància al parc Central ni en cap altre espai públic. La reacció de la gent al voltant d’aquesta iniciativa va ser molt variada i va anar, de manera gradual, des del sí fins al no rotunds. A favor, la seguretat de viatjar en el temps i veure una bretolada. En contra, l’ús que se’n pot fer contra algú en concret, amb imatges tretes de context. En un futur proper, el reconeixement facial policial.
Aquesta multiplicitat d’opinions pot estar relacionada amb el fet que encara som poc conscients que les nostres dades personals són el bé més preuat que tenim. Per aquest fet, pel seu alt valor, n’hi ha que hi van al darrere per múltiples motius. Avui dia, la tecnologia permet extreure d’aquestes dades conclusions sobre el nostre comportament, les nostres inclinacions, les nostres pulsions més íntimes, a les quals ens entreguem en el nostre espai més privat. El nostre habitatge. Una privacitat, la de la nostra llar, protegida per la llei, però que no ha tingut en compte l’adveniment d’internet i la finestra al món que això comporta. Es tracta, doncs, d’un crit d’alerta d’SDP sobre la necessitat imperiosa de completar la nostra legislació sobre la protecció de dades personals, perquè tothom continua tenint el dret a protegir les seves dades.
Cal ser conscients, doncs, que mitjançant la tecnologia ens passem el dia generant dades sobre nosaltres. Per exemple, quan ens movem, comprem, ens divertim, fem esport, o tractem amb les institucions polítiques i econòmiques. A més a més, sempre que ens comuniquem via internet oferim inconscientment, i obligatòriament, les nostres dades personals. Dades sobre el que més ens interessa, que viatgen, a la velocitat dels bits, més enllà de les nostres fronteres. I viceversa.
En aquest món hiperconnectat el tractament massiu de dades és el que es coneix com a big data. Permet trobar patrons dins seu, que serveixen per fer prediccions vàlides per a la presa de decisions. Per exemple, el seu processament permet saber als supermercats que els dijous augmenta la venda de bolquers i de cervesa en llauna. Això els dóna l’avantatge de modificar el preu d’aquests productes o la seva situació als prestatges en uns dies determinats amb antelació.
Encara més. El big data permet a les empreses i als governs saber més sobre tu que del que mai sabràs tu sobre tu mateix. Per això, el seu ús pot ser o beneficiós o perillós per a la nostra llibertat. Tot dependrà de la nostra escala de valors, però sobretot dels valors de qui utilitza les nostres dades. És una nova lluita entre els que defensen l’ús beneficiós de les dades i els que les utilitzen exclusivament en benefici propi.
Les dades són diners. Primer van ser els e-mails, que es recol·lectaven per vendre’ls per poder fer enviaments massius de publicitat. Ara són els likes de Facebook, les cerques de Google o les signatures a AVAAZ o Change.org el que val el seu pes en or.
Treballem gratis per a la GAFA (Google, Apple, Facebook, Amazon). Gràcies a nosaltres sempre saben amb antelació qui serà el proper president dels EUA. Per la mateixa regla de tres també poden influir en el resultat de les eleccions d’un país. Tenen el poder de modelar els nostres marcs mentals, el que pensem, sobre qüestions polítiques socials, econòmiques o ambientals.
Per tant, si tenim en compte el valor estratègic de les dades recollides i tractades, podem anar molt més enllà en la nostra legislació sobre la seva protecció. No cal que ens limitem a copiar les legislacions més laxes, sinó que podem esdevenir un Estat que ofereixi garanties extres a qui ens les confiï, gràcies a un marc legal avançat. Juntament amb el canvi climàtic, cal centrar-se en el tema del big data. Encara que ens costi creure-ho, de les dues qüestions pengen la resta dels problemes quotidians.
Som lliures, o no, d’entregar les nostres dades alegrement, però sent sempre conscients del valor que tenen.
