Just ahir escoltava a la televisió pública l’expressió “ús abusiu del debat públic”, acompanyada tot seguit de la frase “un cas que s’ha volgut mediatitzar molt”. Les va pronunciar amb cert deix de lament Marc Ballestà, conseller general de DA, en referència al cas Mateu. No entro en l’afer, sinó en la utilització de les paraules del jove conseller. Quan el vaig escoltar, ràpidament em vaig preguntar: pot arribar a ser abusiu un debat públic sobre un afer públic d’interès públic?

La resposta és que un afer que afecta un servidor públic en les seves funcions com a tal, que genera un interès públic i, per tant, un debat públic mai pot ser qualificat d’abusiu. Ja em disculparan els lectors la utilització de forma reiterada de la paraula públic, però és que en ella hi recau la importància de la qualificació. En el debat públic tothom té dret a participar-hi, no és patrimoni ni exclusivitat d’uns quants, i d’això ja en sabien una estona a les àgores de les polis de l’Antiga Grècia.

Per tant, el debat polític ha de ser sempre un debat públic, però com que els protagonistes, és a dir, els polítics, no faciliten que sigui així, per això existeixen els canals de comunicació a través dels mitjans de comunicació, sigui quin sigui el seu format: ràdio, televisió, premsa escrita o digital. Perquè ens entenguem: és mediatitzant-los (segon lament del jove polític demòcrata) com contribuïm al seu debat públic.

Una altra cosa és que la realitat ens deixa la constatació que no es poden fer tan públics com caldria perquè s’intenta, i sovint s’aconsegueix, obstruir el seu pas cap a la ciutadania en una clara vulneració del seu dret d’accés a la informació pública.