Toni Martí volia retocar les lleis qualificades de les competències i de les transferències comunals, a fi i efecte que el Govern pogués realitzar els projectes o els equipaments a la seva conveniència, sense que els comuns s’hi puguin oposar malgrat tinguin la titularitat del terreny, i la competència que els atorga la Constitució en el seu article 80 en matèria urbanística. De moment sembla que ho ha aconseguit.

La seva reforma  no solament despulla els comuns de les seves històriques atribucions sinó que, a més, estableix la possibilitat que interessos particulars puguin participar, ja sigui per via de concessió o per la via de la privatització, d’estructures situades en territori comunal malgrat que el comú on s’ubiqui l’equipament no hi estigui d’acord.

Un dia o un altre les lleis s’han de modificar per adaptar-les a noves realitats, però en tot cas quan es fan els canvis, aquests s’han de basar en el sentit comú. Cal vetllar sempre que es respecti l’interès comú, o l’interès nacional, aquell que s’hauria d’entendre com interès general per salvaguardar els drets de tots els ciutadans i totes les ciutadanes.

Però aquest interès nacional Toni Martí no dubta a qualificar-lo i retorçar-lo segons convé a les seves maniobres electoralistes.

Aquests dies he estat analitzant la documentació que vaig demanar al Govern el 12 de juliol en una demanda d’informació relativa a la construcció de la plataforma de Soldeu. He pogut constatar així, amb una certa sorpresa, la qualificació que atorga la Comissió Tècnica d’Urbanisme a l’equipament conegut com a plataforma esquiable al peu de la pista de l’Avet de l’estació Soldeu-El Tarter i un aparcament soterrat.

Recordem que la Comissió Tècnica d’Urbanisme (CTU), d’acord amb el que estableix la Llei General d’Ordenament del Territori i Urbanisme, més enllà de ser un òrgan consultiu i executiu en matèria d’ordenació del territori, l’urbanisme i la construcció, té l’atribució d’emetre informes preceptius i no vinculants sobre els recursos de reposició formulats davant del Govern en matèria urbanística.

Aquesta comissió està formada per 11 membres, el ministre responsable de l’ordenament del territori que presideix, o el director responsable d’urbanisme del ministeri, dos tècnics i un jurista nomenats pel ministre, i set tècnics que són nomenats un per cada comú.

Aquesta comissió va formular, en data del 16 de maig, un informe relatiu al recurs de reposició formulat pels germans Viladomat, contra l’acord de Govern del 29 de març per mitjà del qual s’aprova com a projecte d’interès nacional el projecte de la famosa plataforma.

És si més no curiós, de veure l’acta d’aquella reunió. El president de la comissió es va abstenir i posteriorment va abandonar la reunió, el tècnic del Comú de Canillo es va abstenir per posteriorment abandonar la reunió. Altres dos membres varen excusar la seva absència, entre ells l’antic director d’Ordenament del Territori que actualment representa el Comú de Sant Julià de Lòria en aquella comissió. Més curiós encara: la reunió fou presidida pel responsable del ministeri que, en el passat mandat comunal era el conseller d’Urbanisme del Comú de Canillo.

Doncs bé, comptat i debatut, la comissió, que havia de ser composta per 11 membres, va reunir-se i decidir amb un total set membres. Quedava així constituït un organisme disminuït, amb una més que dubtosa legitimitat per a prendre decisions.

La comissió, reunida en consell de savis, considera que la carrera de la prova del Campionat del Món d’Esquí prevista pel febrer del 2019, «té una estreta vinculació amb la cultura, perquè l’esport és també cultura, a més de disposar d’una infraestructura adequada a nivell de seguretat, protecció civil, i atenció ciutadana suficient per atendre amb garanties aquest tipus d’esdeveniments».

Després de llegir aquesta contundent manifestació he tornat a consultar l’article 61 de la Llei General del Territori i Urbanisme que diu:
«Són projectes d’interès nacional tots aquells destinats a la construcció d’infraestructures viàries i de comunicació, a l’execució de la política hidràulica, de sanejament i energètica, a la lluita contra la contaminació i a la protecció de la natura, i també a la dotació de serveis de caràcter sanitari, assistencial, educatiu, cultural, administratiu, de seguretat i protecció civil».

En cap moment doncs la legalitat vigent permet encabir-hi els projectes amb finalitat esportiva.

Ja vull reconèixer que certes lleis poden presentar dubtes d’interpretació, però en aquest cas el redactat és clar. Voler justificar que un equipament d’aquest tipus es pot considerar dins l’àmbit cultural i més quan la majoria dels membres de la Comissió Tècnica d’Urbanisme menys el jurista són de formació tècnica, és una manca de respecte al sentit comú.

Es torna a comprovar que Toni Martí fa dies que ha perdut les formes, i aplica la llei segons li convé, amb la màxima del jo mano i ordeno. Es trepitja la seguretat jurídica una vegada més.

Deixant al marge si aquest equipament és o no és necessari –personalment no el veig malament– crec que les coses s’han de fer en conformitat a la llei i no trepitjant-la, en aquest cas la fi no justifica els mitjans, i més quan les coses es podien haver fet bé.

Era tan senzill com haver modificat l’article 61 de la Llei General d’Ordenament del Territori per encabir els equipaments esportius, i tramitar-la abans de la reforma que està en curs a la Comissió Legislativa de política Territorial i Urbanisme, i que es va veure aturada fins que no quedessin aprovades les modificacions de les lleis de transferències i competències.

En aquest cas la reforma arriba tard i malament. És ben veritat que els països prosperen si les institucions treballen per tothom. En aquest cas no ho han fet.