He escrit aquesta Tribuna tot mirant una fotografia, que tinc a la paret del meu despatx polític. Una imatge recollida improvisadament la nit del 19 de desembre del 1992 a la Casa de la Vall, poca estona després que a la taula tripartida haguéssim enllestit el projecte de Constitució.

Algú va tenir la bona idea que, havent aconseguit finalment tancar un acord, reuníssim en una fotografia tots els que érem en aquells moments a la Casa de la Vall.

Recordo que vaig haver de córrer per anar a buscar a l’aleshores Veguer francès que ja caminava ràpidament cap a la seva residència de la Vegueria cansat, com tots els altres, per aquella esgotadora jornada.

Mirant aquella fotografia el primer que em ve al cap és manifestar el record agraït i el respecte sincer per aquells que dissortadament ja no hi són.
Josep Maria Viola, gran jurista dels serveis del Copríncep episcopal i el Veguer Francès, Henri de Coignac, l’home que va plantar cara al Quai d’Orsay, el Ministeri d’Afers estrangers de França, defensant la sobirania d’Andorra.

Com també hem de recordar el paper determinant que va tenir, en la primera etapa del procés constituent, Gilles Menage, cap de la delegació del Copríncep francès, recentment traspassat i que a finals del 1992 ja havia estat substituït per Jean-Yves Caullet.

I mai no oblidarem el company de la Comissió Permanent del Consell General Jordi Torres Alís, que va saber sempre intervenir eficaçment a l’hora de teixir acostaments de posicions dins el Consell General.

Per això em sap greu que avui el Consell General no hagi volgut fer cap mena de recordatori d’aquest vint-i-cinquè aniversari.

En una altra configuració política, l’any 2002, el Consell General sí que va voler i saber fer un acte, senzill i emotiu, de retrobament, deu anys després, dels membres de la taula Tripartida i els seus assessors.

Aquest vint-i-cinquè aniversari arriba en un moment constitucionalment complicat. Sense voler buscar els acords i el consens que van permetre el gran retrobament nacional del procés constituent, el govern de Toni Martí i la majoria de DA ha deixat de banda els dubtes raonats de l’oposició, del PS i d’SDP, durant el brevíssim debat al Consell General de les dues lleis que modifiquen brutalment dues normes que van néixer amb el procés constituent: la llei de competències comunals i la llei de transferències econòmiques als comuns.

La majoria de DA també ha menystingut els dubtes i les queixes raonables expressades pel cònsol major de Sant Julià de Lòria, que estava convençut que la normativa promoguda per Toni Martí no respecta ni l’esperit ni la lletra dels acords establerts l’any 1992 pel Consell General, el Govern i els comuns.

Acords que són a la base i al cor de les dues lleis que ara Toni Martí ha fet modificar, si us plau, per força. No és una bona cosa, en matèria constitucional, abusar de la majoria i menystenir la minoria.

És perillós imposar uns canvis del que tan dificultosament es va bastir des de la franca i sincera voluntat de concertació.

El perill que tenim al davant no amenaça únicament l’autogovern comunal. La democràcia constitucional també està en perill.

Les persones vulnerables necessiten un constitucionalisme fort, que protegeixi la ciutadania dels canvis d’humor de la majoria dominant. La defensa dels drets i llibertats i dels drets cívics en nom de la Constitució és una política transversal.

La perversió més greu del principi de la separació de poders que caracteritza la nostra Constitució es produeix quan un dels braços de l’Estat adopta competències que són pròpies dels altres. Això és el que passa quan es modifiquen les lleis comunals amb l’objectiu de malmetre l’autogovern dels comuns.

Davant d’aquesta situació hem de reconstruir el centre vital de la política andorrana. Hem de saber que hi ha homes i dones progressistes, liberals i fins i tot potser conservadors, disposats a defensar la Constitució si és atacada. I ara que Toni Martí i Josep Pintat s’han tornat a posar d’acord, ho serà encara més.

Van anar del bracet l’any 1993 contra l’aprovació de la Constitució i es van aplegar, la primavera del 2011, per fer-nos fora del Govern. Tornen l’immobilisme i el caciquisme.

Per això hem de reforçar el treball amb tots aquells que creuen en el diàleg civil, que respecten la veritat i que estan disposats a acceptar les divergències polítiques.

Vint-i-cinc anys després de l’acord constitucional hem avançat molt en la consolidació de l’Estat de Dret però continuem sotmesos al risc de la involució.