La situació generada per la sortida de cinc consellers generals del Grup Parlamentari Liberal i la seva incorporació, obligada pel reglament del Consell General, al Grup Parlamentari Mixt ha generat moltes controvèrsies –jo diria que massa– en les darreres setmanes.

Probablement quan es va aprovar, l’any 1993, el Reglament del Consell General no es pensava pas que aquell grup pogués encabir deu consellers generals. Estic convençut que els redactors del Reglament no es podien imaginar que podria acabar succeint.

Per això penso que cal una reforma del reglament. Reforma que, al meu entendre, hauria de ser àmplia i sustentada per un consens del conjunt de l’arc parlamentari. I això no es pot fer a corre-cuita a finals de legislatura.

Puc compartir, en part, la petició de modificació plantejada per l’antic president del grup mixt, però insisteixo que la reforma s’ha de fer des d’una perspectiva més àmplia.

El que no comparteixo de cap de les maneres són les opinions que darrerament han sovintejat als mitjans per part de portaveus del Partit Socialdemòcrata.

És el cas de l’exconseller general David Rios, que s’hauria d’informar millor abans de fer manifestacions contra la meva actuació política, tergiversant la veritat per intentar confondre l’opinió pública.

Una majoria del Grup Parlamentari Mixt –cinc Consellers d’UL-CC– un conseller d’SDP i una consellera independent, va acceptar un reglament sobre la base dels mateixos criteris i principis d’acord que es varen adoptar l’any 2015, per formar el grup mixt entre tres consellers del PS i dos consellers d’SDP.

I ara, tres anys després, a partir del moment en el qual es va evidenciar que esdevenia inviable trobar un consens per part de tots els membres del grup, no hi havia cap altra possibilitat que respectar el principi democràtic del vot de la majoria.

Parlant clarament, l’any 2015 es va optar per una presidència amb caràcter fix, desestimant una presidència rotativa defensada per SDP.

El PS no va voler el 2015 el plantejament de la presidència rotatòria, i per una simple qüestió de majories i equilibri en la representació dels diferents càrrecs i flexibilitat en el diàleg, es va tancar un acord.

Tres anys després el fins aleshores president del grup mixt, canvia de posició, i passa de la defensa aferrissada de tenir una presidència fixa l’any 2015, a demanar una presidència rotatòria. Si més no és una curiosa aplicació de la moral de situació.

Els membres del PS es queixen que perden pes específic en el si del grup i al·leguen que s’han de respectar els drets de les minories. Ara sí!

Però aquests miraments de defensors de les minories no els van pas tenir quan eren majoria al grup parlamentari mixt. Estranya visió de la democràcia d’aquells que a continuació publiquen tribunes a la premsa afirmant que són els únics a ser fidels als seus ideals.

Els progressistes hem de constatar i lamentar que tot i el pas dels anys malauradament no han evolucionat les formes de fer d’alguns, regides pel dogmatisme i el sectarisme. Sembla que a la direcció del PS es continua amb plantejaments més propis del segle XIX que no pas dels temps actuals.

Lamento haver de recordar que nosaltres podem compartir i compartim plantejaments ideològics socialdemòcrates sense demanar cap certificat del registre de patents i marques. I ho fem malgrat els sàpiga greu a alguns que s’atribueixen l’exclusivitat del progrés, i que no dubten a desqualificar aquells que defensem posicions progressistes des d’una perspectiva oberta, sense renunciar al nostre projecte. S’ha demostrat altra vegada que el que ens diferencia són els comportaments i la coherència.

I ho lamento encara més perquè en els moments de greu incertesa que viu l’economia d’Andorra a causa de la mala negociació que porta el Govern amb la Unió Europea i l’esclat del conflicte amb França pel tabac, l’última de les nostres preocupacions a SDP és qui ostenta o deixa d’ostentar la presidència del grup parlamentari mixt.

El progressisme comença per respectar els altres, siguin minoritaris, majoritaris o de plantejaments ideològics molt diferents. I el que hem de fer tant els progressistes com els que no ho són tant, perquè és una qüestió de coherència universal, és respectar les regles del joc i no voler-les canviar quan no ens convenen.

I no perdre temps ni malgastar energies en picabaralles allunyades de l’interès general i dels neguits de la ciutadania.