En mig de l’allau de desengany i incredulitat que fa set anys que viu la nostra societat, som molts els que busquem noves claus i diferents maneres de fer. Mentre creix l’angoixa social la paraula més emprada pels actors més mediàtics de Govern és «confiança».

No entenen que la confiança no es genera només amb la seva invocació. Podem generar confiança amb transparència. Una bona mostra és el Tribunal de Comptes, que per la necessària higiene democràtica hauria de ser respectat. Caldria doncs que les institucions examinades complissin escrupolosament i de forma rigorosa les seves recomanacions i salvedats. En lloc d’això tenim administracions, parapúbliques, i partits polítics menystenint el Tribunal.

La meva breu reflexió vol ser una decidida proposta per una administració pública clara i transparent, per la defensa dels serveis públics.

La transparència afecta la informació sobre el funcionament real de les institucions i organismes públics en aspectes tan bàsics com la contractació i adjudicació, els salaris i els complements de responsabilitat. També fa referència a la productivitat, el resultat, de les inversions públiques.

Sense transparència no és possible exigir responsabilitats polítiques i jurídiques als gestors públics, per la senzilla raó que els ciutadans no tenen informació suficient per poder jutjar les actuacions.

En l’actualitat la desconfiança és la moneda de canvi generalitzada entre el Govern i la societat i això va directament lligat a l’opinió que té la ciutadania sobre l’eficàcia i la justícia de les regles del propi sistema. Malauradament la confiança no és avui una valor que cotitzi a l’alça, aquí trobem un dels motius de la desafecció envers la política i el descrèdit que pateixen els polítics.

És essencial treballar i defensar incansablement la voluntat popular que avui exigeix i demana rigor màxim, exemplaritat i pulcritud als escollits.

Es fa difícil d’entendre com es pretén lluitar contra l’opacitat i els comprensibles dubtes que aquesta genera en certes adjudicacions, si no s’assegura la transparència i l’accés a la informació d’aspectes determinants i clau entre actors públics i privats on la fina línia que els separa pot generar dubtes raonables.

Quins sistemes de prevenció tenim implantats? Tenim assegurats els elements de transparència suficients en les actuacions de les administracions públiques? Coneixem els patrimonis i ingressos dels càrrecs electes i els múltiples assessors?

Els polítics han de donar exemple. L’austeritat ha de sortir des de la política i els seus representants, cal començar a cedir quelcom perquè el conjunt de la societat guanyi.

Els progressistes defensem que un dels pilars fonamentals de qualsevol govern responsable ha de ser la transparència que, al nostre entendre, és el que la societat actual ens demana. Fugir de l’obscurantisme i de l’opacitat ha de ser una obligació i no un missatge de campanya electoral.

S’ha de fer autocrítica. Les recomanacions del Tribunal de comptes, algunes recurrents any rere any, no poden quedar en un «calaix de sastre». No pot ser que el Govern s’espolsi la responsabilitat i el ministre s’aplaudeixi assegurant tot cofoi que «cada any anem reduint les incidències».

Ho diu quan s’ha descobert que es van pagar fins a 500.000 euros en primes no regulades!

El SAAS amb constants i històriques irregularitats i per acabar els despropòsits, l’autoritat financera pública, l’INAF, no presentant els comptes dins de termini. Si encara li queda una espurna de respecte a l’Estat de dret l’Executiu ha de posar fil a l’agulla, respectant i aplicant les recomanacions del Tribunal de Comptes.

Mentre no ho faci es confirmarà que els principis de seguretat jurídica i d’interdicció de tota arbitrarietat, que estableix l’article 3 de la Constitució, no són respectats pel Govern de DA.