Del 2010 fins avui la pressió legislativa, reguladora i reglamentària ha estat molt forta sobre el sector bancari andorrà. Però hem de ser conscients que les noves regles del joc –que vaig impulsar des del Govern i al desenvolupament de les quals hem continuat donant suport exercint una oposició responsable des de l’estiu del 2011 fins avui– posen en forta tensió el model econòmic de la banca andorrana.

La pregunta que alguns es fan és si aquesta situació és una amenaça o una oportunitat. Jo penso que només es pot sortir del dilema amb un replantejament positiu.

La banca té un paper d’intermediació entre els agents econòmics i penso que ha de recuperar la missió de finançar l’economia del país.

Garantir la solidesa del sistema bancari és una condició necessària per a reforçar la confiança dels inversors, de les empreses, dels professionals i dels estalviadors.

Es tracta d’un objectiu estratègic de país que ha de formar part d’una política de redreçament i progrés de l’economia.

Un objectiu que només es pot encarar si es té un coneixement adequat de la situació.

L’onada de noves regulacions, legals, reglamentàries i instruccions de l’INAF, que ha caigut damunt de la banca d’ençà el 2009 comporta encarar nombrosos reptes.

D’una banda, els bancs han de dedicar mitjans humans i financers molt importants per a respondre a les noves exigències legals per evitar les sancions. I ho han de fer en uns terminis imperatius i curts.

Es nota que el desplegament normatiu ja apareix com un aspecte significatiu en els pressupostos de les entitats bancàries andorranes.

D’altra banda, cal ésser conscients que aquesta adequació transforma seriosament les activitats tradicionals de la banca andorrana, els seus processos i, també, els seus beneficis.

Només cal esmentar les exigències en fons propis de Basilea III, que immobilitzen molt capital, i el reforçament de les obligacions contractuals amb la directiva europea sobre els mercats d’instruments financers (MIFID) que s’adreça a protegir la clientela dels riscs als quals s’exposa en els mercats financers.

Tot això sense oblidar que la banca d’Andorra ha hagut també de donar resposta a exigències fiscals internacionals com al Foreign Account Tax Compliance (FATCA) americà i a l’intercanvi automàtic d’informacions de l’ACDE.

Aquesta càrrega reglamentària és molt feixuga per a l’estructura de costos de la banca.

Estem preocupats perquè per compensar aquesta tendència negativa en els seus balanços i mantenir uns nivells de rendibilitat de mercat, les banques andorranes posen en solfa plans d’estalvi importants en personal i oficines. I també en despesa de suports i patrocinis a activitats socials i culturals.

Em sembla que la banca està, doncs, enmig d’una dinàmica de posada en conformitat amb la nova regulació, d’adequació obligada, amb una certa manca de temps i de mitjans per assolir-la satisfactòriament.

Es nota que l’absorció d’aquestes noves obligacions genera dificultats i que el model bancari andorrà ha arribat als seus límits.

Per això convindria una reflexió estratègica, valenta i assenyada, que utilitzant positivament les noves regles de joc, portés a una mena de renaixença de l’activitat financera.

S’hauria d’agafar el problema a l’inrevés. Es tractaria no pas tant d’adoptar l’estructura bancària en resposta a les noves exigències reguladores sinó més aviat de repensar el model i construir-ne un de nou a partir d’aquestes obligacions recents.

Si Andorra aconsegueix que la banca agafi l’oportunitat de construir un nou model a l’entorn de la normativa recent en podrem obtenir un avantatge competencial que doni perdurabilitat a l’activitat financera i bancària.

No podem continuar badant.