En aquest final de legislatura estem vivint episodis que qüestionen la democràcia constitucional. Què és democràtic, o què és més democràtic? Són preguntes que sorgeixen però la polarització i el soroll dominants no permeten arribar a una conclusió esclaridora.

Al capdavall, el debat sobre la democràcia ens aboca a una discussió al voltant de l’escala de valors de cadascú.

Val a dir que tampoc calen gaires valors per vertebrar una idea sobre què consisteix –o hauria de consistir– el sistema de llibertats. N’hi ha prou de recordar dos valors: el pluralisme i la legalitat.

La societat andorrana és una societat plural. Però Toni Martí ha demostrat que percep la pluralitat com una fatalitat més que no pas com una manifestació de la llibertat i de la riquesa cívica de la societat.

Porta tres anys combatent la pluralitat, distribuint diplomes de bons o mals andorrans, en funció dels aplaudiments o les crítiques que rep.

Només cal recordar l’estiu del  2015, quan Martí i els seus criticaven agrament SDP pel seu vot contrari a la Llei 8/2015 –la llei BPA/AREB– adoptada pel Consell General el 2 d’abril d’aquell any.

Ho va dir aleshores el nostre portaveu, Víctor Naudi: “… és pervers voler eliminar tots els temes, propostes i reivindicacions que s’articulin al marge de la política oficial del Govern i del seu partit”.

Aquesta mala pràctica, restrictiva de la democràcia, ha obert de bat a bat les portes a l’autoritarisme populista del cabdill Martí. Unes portes falcades per la comunicació cloroform oficial.

Pel que fa a la legalitat, hem vist que en la seva actuació política DA s’hi refereix tot sovint com si es tractés d’una cosa accessòria i, per això, prescindible.

Depenent de les circumstàncies, la legalitat suposa un fre per al Govern i, per això, l’han respectat de cua d’ull, és a dir, no gaire.

Les rodes de premsa del ministre portaveu permeten així dir una cosa i el contrari en el curt espai d’una compareixença davant els mitjans de comunicació.

Set anys de governs de DA han estat una enorme trituradora de valors constitucionals compartits. Ningú no pot estar satisfet per això.

Amb menyspreu per les idees de l’oposició i amb un pretès sentit de l’equilibri com a excusa per  no fer res, no es resolen els problemes. Es fan més grans.

La suma de deixadeses, la tendència a deixar que el temps resolgui el que no es vol encarar amb valentia han portat el país, aquest estiu del 2018, a un moment catastròfic.

I ara són molts els que descobreixen que no hi havia projecte, ni personal de reserva per anar al cap de llista electoral ni passió pel país. Només estómacs agraïts i inèrcia.

En aquest cul-de-sac Martí es deixa portar pel vent que bufa.

Però quan les coses no es fan per voluntat o convicció sinó per interès de baixa volada sovint surten malament.

S’albira un horitzó polític de campanar parroquialista. L’ascensor de l’oposició va molt ple i no queda gens clar qui és qui i què vol cadascú.

En canvi, els de DA viatgen sols. Gaudeixen d’una privilegiada visibilitat mediàtica i empren les palanques del poder per consolidar xarxes clientelars d’amics i coneguts.

Sense un líder clar a l’oposició, DA no té un mirall on reflectir-se de cap a peus. Un mirall que projecti una alternativa a cada iniciativa o compareixença del Govern.

Al Consell General cadascú ofereix la seva visió parcial d’unes polítiques determinades, però ningú no ofereix una visió de conjunt.

Les crisis polítiques tenen un efecte contrari de les econòmiques. Una recessió crema al partit del Govern amb independència de la seva ideologia.

Però una crisi de representació política com la que patim a Andorra augmenta l’avantatge relatiu dels que ocupen el Govern.

Mentre els altres criden, ells romanen enganxats al poder.