Hubert Vedrine, exministre francès d’Afers Exteriors escrivia el 27 de febrer passat a L’Obs, en un número especial dedicat a la memòria de Jean Daniel, el fundador de Le Nouvel Observateur, que li agradava que Daniel romangués una referència “(…) en una època en la qual bona part del sistema mediàtic, i pitjor, de les xarxes socials, ha passat del fer comprendre sense jutjar a jutjar i denunciar sense comprendre.”

Certament, com escrivia Alain Duhamel a la seva crònica setmanal de Libération el 20 de febrer del 2020, “(…) hi ha actualment dues veritats, dues conviccions, dos universos: el debat públic amb els mass media tradicionals i amb la informació en continuïtat d’una banda, i després la veritat de les xarxes socials, d’altra. Les xarxes socials són incontrolables (en tot cas incontrolades) i poden transportar, sense cap mena de risc, falses veritats i veritables mentides, fantasmes i conspiracionisme.”

La vigília de llegir aquesta crònica havia escoltat a BFM TV unes declaracions de l’advocat penalista francès Eric Dupont-Moretti que demanava la prohibició dels comentaris anònims a les xarxes socials.

Deia que cal defensar la llibertat d’expressió però que aquesta llibertat, en un país democràtic i lliure com és França, s’ha d’exercir des de la responsabilitat, donant la cara i no pas amagant-se en el covard anonimat. Ho comparteixo totalment.

A algunes xarxes socials brota sovint un tsunami de violència verbal, d’interpel·lacions, de denigració i ostracisme.

L’odi s’hi espargeix sense aturador, envalentonada per l’anonimat, aquesta màquina de fabricació pels covards de denúncies sense risc. És una força fosca que s’imposa cada cop més i que trepitja les lleis. La caixa de ressonància que ofereix aquestes plataformes permet a una opinió pública salvatge de suplantar l’opinió pública clàssica.

La democràcia, stricto sensu, no és compatible ni amb la mentida ni amb la falsedat ni amb l’engany, ni amb les ara anomenades fakes news.

Tot això són eines d’ús exclusiu de manipuladors, polítics amorals i personatges cínics que pensen que el poder ho justifica tot, a la manera de Maquiavel.

Es miri com es miri, això és un desastre.

Aquestes campanyes de denigració sistemàtica tendeixen a fer empassar la idea que els polítics “professionals”, els que fa anys que defensem una visió del servei públic i de l’interès general, són el problema, no la solució. Així ho acrediten algunes enquestes d’opinió i així ho sentencien analistes i tertulians.

Avui a Andorra no es troba la manera d’articular una política basada en el diàleg en les qüestions d’Estat perquè, després de desacreditar i expulsar els polítics considerats “professionals” de la política, aquesta ha quedat en mans d’uns amateurs incapaços d’entendre que la política és equilibri i que la democràcia es construeix des del pluralisme i la tolerància.

No té massa consistència reclamar política i simultàniament menysprear i expulsar del taulell els polítics. I això és el que s’està fent durant els darrers temps.

Avui, paradoxalment, per ingressar en la política i fer-hi carrera cal mostrar un currículum net d’experiència política. Es busquen amateurs en política per conduir allò que molts consideren el principal repte de futur dels darrers trenta anys l’establiment d’un nou model econòmic i l’acord d’associació amb la Unió Europea.

No es tracta pas d’una apreciació subjectiva, sinó d’una constatació que es va evidenciar primer en les llistes electorals del febrer de l’any passat i després en l’assignació de bona part dels càrrecs de responsabilitat política.

Deia Jean Monnet que “res no és possible sense els homes” però que “res no és durador sense les institucions”.

I les institucions necessiten gent amb força, equilibri, valor i seny.