Aquesta crisi sanitària posa de manifest que som molt lluny de demostrar la fortalesa d’un dels tres pilars amb els quals la Constitució defineix el nostre estat en el primer punt de l’article 1: “de Dret, Democràtic i Social”.

Quan més necessitem l’estat social, més el trobem a faltar, i en el seu lloc s’aferma el discurs neoliberal amb marcat accent patriòtic.

Els col·legues periodistes han demanat reiteradament sobre les mesures del Govern pel que fa a lloguers i/o hipoteques. Recordem que l’habitatge és la principal preocupació dels ciutadans, segons la darrera enquesta del CRES.

El portaveu ha estat com una paret de frontó argumentant, entre altres retòriques, que tenim un context socioeconòmic diferent al dels països del nostre entorn, on sí que preveuen algun tipus d’ajuda. Ni una sola paraula tranquil·litzadora a les famílies vulnerables que s’estan quedant sense ingressos, només renyar les empreses que acomiaden advertint-los que es quedaran sense les ajudes que el Govern té previst aprovar.

Si no fos per la gravetat dels casos, per les famílies i per les empreses, la ironia seria l’antídot a les paraules del portaveu.

Corresponsabilitat és la paraula més utilitzada, la de les empreses i la dels treballadors, la de les famílies i la de l’Estat. Però, i la dels bancs? On és la seva corresponsabilitat quan fins i tot d’aquesta crisi sanitària en trauran un rèdit del 0,25% dels crèdits que donin a les empreses…

Si algú encara dubta de com les polítiques neoliberals redueixen la capacitat de resposta de la societat, que obri el focus i miri al detall la reacció a una crisi sanitària de conseqüències encara impredictibles.