Per la meva feina em passo hores amunt i avall amb el taxi, i he vist néixer i créixer dia a dia, en pocs mesos, uns monumentals edificis al bell mig de la vila d’Escaldes-Engordany.

Les noves i gegantines construccions s’han carregat les vistes espectaculars que es tenia d’Escaldes des de la carretera de l’Obac, amb Caldea en la línia d’horitzó. També es perd, en passejar pel centre de la parròquia, l’homogeneïtat de les alçades que no malmetien el paisatge.

Feia goig mirar la parròquia des de les alçades naturals. Ben aviat les fotos i les postals quedaran en el record d’aquells que les vam poder gaudir. Les ensenyarem als nostres nets amb nostàlgia. Uns nens que en els parcs del costat de Caldea, a l’ombra dels gratacels, gairebé mai tornaran a veure el sol.

Això de voler ser un país modern deu anar de la mà de malmetre el paisatge i no només el paisatge natural o històric. Aquestes torres fan desaparèixer la vista moderna –l’sky line– de Caldea. Som efectivament davant de la fi del regnat de Caldea que assenyalava el reportatge publicat al Diari d’Andorra el 31 de maig del 2021. Algun promotor vol copiar l’estil de Benidorm, tot i que voldrien fer-nos creure que és per seguir la línia de Mònaco.

Molta gent diu obertament que no els agrada aquestes torres que ens estan construint a la parròquia d’Escaldes-Engordany. Però, és clar, els promotors i defensors de les torres diuen que a la gent el que els agrada és queixar-se per tot. La frase és aquesta: «Es queixen per tot!».

Com a progressista ja m’agrada que Andorra evolucioni i es faci gran, però no a qualsevol preu. Ja ho té això de ser progressista: ser un xic romàntic i estimar que les coses es facin amb un cert criteri i segueixin la línia moderada que al país sempre s’havia respectat per construir. Per alguna cosa la nostra capital es diu Andorra la Vella.

Desitjo de tot cor que això no marqui una tendència, com la moda. Si les alçades a partir d’ara fossin totes així, poder gaudir de les vistes privilegiades que tenim quedaria en un record.

No soc pas un entès en construcció, però sí que escolto la gent que passa estones llargues en el meu taxi. La gran majoria, quan baixo amb ells per la carretera de l’Obac, coincideixen en les mateixes frases i pensaments: «Quina pena veure Escaldes amb aquests edificis». «Com s’han carregat el paisatge». «Fa mal als ulls veure aquests edificis». «De qui ha estat la idea de permetre unes construccions així?».

Els escolto i poca cosa puc afegir. Només em queda pensar que quan ens hi acostumem no farà tant de mal a la vista. Ens han fet acostumar-nos a gairebé tot. Seria tanmateix d’agrair que es respectés més el país en les noves propostes urbanístiques. El desenvolupament econòmic no pot continuar basant-se sobre l’explotació indiscriminada dels nostres recursos naturals i mediambientals. Aquestes enormes construccions criden l’atenció. Com també la crida la diferència, el contrast, entre algunes societats andorranes, que van molt bé, i la societat andorrana, que no va tan bé.

S’ha de bascular d’un model econòmic basat en l’explotació infinita dels recursos cap a un model econòmic de promoció i conservació que sigui respectuós de l’entorn de les persones. Per això és important definir una estratègia en l’àmbit nacional que tingui aplicació a nivell local, perquè puguem mirar als ulls dels nostres descendents sense haver-los d’abaixar, avergonyits pel que els hem deixat.

Som un país marcat per les nostres tradicions, les cases pairals, els camps i també una nova edificació urbana assenyada i respectuosa de l’entorn. Les nostres arrels fortes, ho continuaran sent si es respecta l’estructura urbanística moderada del país.

Allò de ser modern no és tenir mamotretos al centre vila que enterboleixen les vistes. Tocar de peus a terra seria més coherent, que voler tocar el cel amb sostres d’edificis que res tenen a veure amb la bellesa del país i que pocs visitants ens portaran.