La setmana passada, en aquesta Plaça del Poble (dilluns 4 d’octubre) Meritxell Mateu explicava de manera molt entenedora que als lycées públics (el d’Andorra ho és) “no es pot dur barret, gorra o mocador al cap, ni vels, quipàs o turbants.” El dimarts 5 d’octubre el BonDia explicava que l’Escola Andorrana prohibeix “fer ostentació de cap símbol religiós.”

L’article 11 de la Constitució garanteix la llibertat ideològica, religiosa i de culte. Aquell precepte constitucional també estableix que ningú no pot ésser obligat a declarar o manifestar-se sobre la seva ideologia, religió o creences.

També diu l’apartat 2 de l’article 11 que la llibertat de manifestar la pròpia religió o les pròpies creences és sotmesa a les limitacions establertes per la llei que siguin necessàries per protegir els drets i les llibertats fonamentals de les altres persones.

Hem de recordar i repetir uns quants principis prou simples.

Davant els integrismes de qualsevol mena, dels quals Andorra no n’està pas exempta, cal que sapiguem refermar que un dels valors fundadors de la nostra Constitució és el valor de la laïcitat.

En primer lloc, Andorra és un Estat de dret, democràtic i social, no és pas un país, un règim, on cadascú ve per fer passar al davant la seva confessió religiosa, sinó que és un país i un règim en el qual els ciutadans i les ciutadanes estan situats en igualtat de dret i de deure, i entre aquests drets i aquests deures hi ha la laïcitat.

La laïcitat no és pas una opinió entre altres. És el que permet a totes les opinions de no barallar-se i de coexistir.

Hem de saber distingir: l’Estat andorrà que defineix la Constitució és la societat de dones i homes entre ells. L’Església és la societat de les dones i dels homes que ho volen amb Déu. I no es pot pas posar en dubte, de cap manera, la separació de l’Església i de l’Estat.

I arribem a l’escola, que no és pas un lloc qualsevol, sinó una institució, una representació de l’Estat en la seva escala, on es formen els ciutadans.

I aquest trípode: laïcitat, Estat constitucional i escola, és el trípode que hem de defensar sempre. Cal precisar les coses i recordar especialment dues regles.

La primera és que a Andorra, en el marc de la Constitució del 1993, cadascú és lliure de practicar la seva religió i la seva fe. La Constitució no fa d’Andorra un país confessional però tampoc no menysté cap confessió religiosa.

Per això ha arribat l’hora de clarificar, ara que hi ha un silenci eixordador per part de les forces polítiques representades al Consell General, la nostra posició sobre l’ostentació de símbols religiosos o abillaments que els representin a l’escola pública d’Andorra.

Penso que igual que és fonamental que, en l’àmbit privat, cadascú pugui exercir la seva fe, també és igualment fonamental que en l’àmbit públic, i en primer lloc a l’escola pública, no es puguin exhibir insígnies religioses, ni vel, ni quipà, ni creu.

La fe religiosa ha d’exercir-se amb llibertat en l’àmbit privat, però la fe no pot substituir la llei ni encara menys la Constitució.

Potser algú em dirà: això plantejarà moltes dificultats. Potser sí, però al capdavall menys dificultats que si hom deixés desenvolupar-se els gèrmens del fanatisme que hom comença a veure, aquí o allí, amb les conseqüències negatives que podria tenir per a la cohesió social del nostre país.

Algú podria pensar que defensant aquesta posició, que al capdavall és defensar la Constitució, hi ha el risc de menystenir el dret de les dones i de les noies.

No ho crec. El vel, parlem clar, és un menyscapte de la igualtat entre les dones i els homes, i a l’escola pública entre les noies i els nois.

I si hom deixa consolidar aquest menyscapte, aleshores sí que la resta de drets i llibertats de les noies i les dones d’Andorra pot anar-se’n en orris.