Ara que s’acosta el debat del pressupost per al 2023, la publicació de les xifres d’execució de la inversió pressupostada pel Govern i els organismes públics que en depenien el 2021 ens ha tornat a fer veure una realitat que no és menys amarga per ja ser coneguda: el rosari d’incompliments en matèria d’inversió.

La liquidació d’inversions reals del Govern el 2021 fou de 25.232.930 euros quan el 2020 havia estat de 33.589.007 euros. És a dir, que el 2021 es va reduir la inversió en 24,6% en relació amb el 2020.

No tinc pas gaires dubtes que quan es coneguin les xifres d’execució pressupostària d’aquest any 2022 es confirmarà aquesta mala orientació a la baixa.

Pensem que la inversió pressupostada acostuma a ser força inferior a la inversió que el país necessita, però si a més, la previsió pressupostària només s’executa parcialment, vol dir que anem malament perquè la inversió final és encara més minsa que el que s’anunciava en el Pressupost.

La Constitució deixa assentat en l’article 61 que la llei del pressupost té preferència en la seva tramitació respecte a d’altres qüestions.

I, en conseqüència, la premsa destaca cada any que la llei del pressupost constitueix el tràmit legislatiu més important de l’exercici del Consell General.

I és cert que la seva falta d’aprovació pot fer trontollar governs, prou que ho sé.

El problema que tenim amb les votacions del pressupost pels consellers generals és que una vegada acceptats, sembla que desapareixen les obligacions que imposa la Llei al Govern en l’àmbit inversor.

Com ens poden explicar aquest desfasament entre pressupost i execució?

Si els tràmits per posar en marxa determinades inversions no estaven acabats, el que es va fer votar per la majoria del Consell General era fer volar coloms.

L’exemple de les desviacions de la Massana i de Sant Julià de Lòria que vaig comentar fa unes setmanes en aquesta Plaça del Poble (BonDia, 5 de juliol del 2022) segueix de plena actualitat. L’edició del dia 11 de juliol del Diari d’Andorra publicava que Govern, ves per on!, inclouria en el pressupost 2023 una partida de quinze milions per al vial de la Massana que s’articularia en forma de crèdits plurianuals!

És ben evident que aquests darrers deu anys s’ha assentat el costum d’aprovar lleis amb una posada a la pràctica molt dubtosa. Per no dir que sovint es fa votar crèdits amb el convenciment que no s’executaran.

En aquest dur escenari de crisi econòmica, amb moltes empreses que ja no fan front al retorn de préstecs avalats pel Govern, és a dir que paga el Govern, l’escurçament o el creixement negatiu de la inversió pública frena l’avenç de l’economia del conjunt del país.

Aquesta falta de preocupació per reforçar la inversió per part del Govern fa angúnia. Ja seria dolent que fos per incompetència o simple desídia però sigui com sigui els resultats són aquí. I no són pas ni les rodes de premsa ni els comunicats d’autoaplaudiment entorn de les agències contractades –Standar’s & Poors o Fitch– que milloraran l’activitat d’empreses i professionals. Santa ingenuïtat!

Mentrestant el Banc Central Europeu ja ha apujat aquest estiu els tipus d’interès, la qual cosa tindrà enormes i negatives conseqüències en el servei del deute públic. És a dir, en els interessos que ha de pagar el Govern, i en l’augment de l’endeutament de l’Estat.

En un context de creixent irritació ciutadana, amb la inflació, és a dir, el cost de la vida de les famílies, cap amunt, ens queda el treball titànic d’adonar-nos que les explicacions de la comunicació cloroform, sota el paraigua d’Standar’s & Poors i Fitch, no tenen altre objectiu que ocultar la senda per on es pensa transitar.

O, el que encara podria ser pitjor, que no acaben de saber quin camí agafar.