El poder adquisitiu, la capacitat de comprar els béns i serveis necessaris per a una vida en condicions dignes, es troba al cor de les preocupacions de les famílies del país.

La sensació d’inseguretat econòmica s’assenta en fets concrets: l’augment de preus de la cistella de la compra i dels productes de primera necessitat, com són els carburants i l’energia elèctrica, és cada cop més feixuc. Com també ho és el preu del lloguer de l’habitatge familiar.

La ciutadania andorrana està immersa en la incertesa, en particular en les classes modestes i mitjanes, que són les que més pateixen les conseqüències negatives de la crisi. La por de no arribar a final de mes s’ha d’entendre i s’ha d’encarar a la base, a l’arrel, promovent les reformes necessàries. I augmentar els salaris.

L’Empresa Familiar Andorrana ha declarat que el més efectiu “seria propiciar convenis sectorials”, tal com preveu el Codi de relacions laborals, perquè no a tots els sectors cal el mateix increment (BonDia 13 d’octubre, pàgina 3) mentre que el secretari general de l’USdA assegura que l’increment dels preus de la llum justifica encara més la necessitat d’apujar els salaris dels treballadors (BonDia 13 d’octubre, pàgina 8).

I al capdamunt de tot hi tenim el problema de l’accés a l’habitatge.

A Espanya es dona una situació semblant. Hem vist com tant a Mallorca com a Marbella, dues zones turístiques de primer nivell, hi ha manca de mà d’obra. Per exemple, manquen cambrers. Però resulta que els seus salaris, que són superiors a la mitjana, arriben tot just a poder pagar el lloguer de l’habitatge.

En altres indrets turístics propers a Andorra, com són la Vall d’Aran o els Pirineus Atlàntics francesos, la situació és gairebé idèntica.

Per aconseguir un augment del poder adquisitiu per als treballadors assalariats cal orientar-se vers un augment dels seus ingressos, és a dir, dels salaris, que sigui satisfactòria per a ells i que pugui ser finançada pels empresaris.

No cal dir que el que és més eficaç per cohesionar la societat andorrana és, d’entrada, tenir un treball, que és el factor actiu de creació de valor. I després cal negociar la distribució del valor que genera la feina amb l’Estat, pel que fa als funcionaris, i amb els empresaris, pel que fa als assalariats del sector privat.

El Govern ha d’afavorir la creació d’ocupació i ha de reforçar les palanques de creació de treball, que són l’aprenentatge i la formació professional. Però també cal impulsar la negociació entre empresaris i treballadors per un augment dels salaris, com proposa l’EFA.

Els acords necessaris entre empreses i sindicats no s’han de limitar a l’augment de la remuneració, sinó que també haurien de tractar la millora de les condicions de treball i de les carreres professionals, amb la finalitat d’estimular la implicació de tothom i, en conseqüència, la productivitat del treball.

Sabem que els costos amagats provocats per unes deficients condicions de vida a la feina, d’organització i de fidelització (absentisme, rotació excessiva de personal, producció menor etc.) són enormes.

La preocupació pel nivell salarial ha portat el Consell de la Unió Europea, el passat 2 d’octubre, a adoptar una directiva que afavorirà el caràcter adequat dels salaris mínims legals i contribuirà així a garantir unes condicions de treball i de vida decents als treballadors d’Europa.

Marian Jurecka, viceprimer ministre i ministre de Treball i Afers Socials de la República txeca va declarar a Brussel·les que “per a les persones que estan obligades a vigilar molt les seves despeses atesa la crisi energètica, aquesta norma és un missatge d’esperança.”

I també va recordar que “(…) els salaris mínims i l’establiment dels salaris mitjançant la negociació col·lectiva són unes eines potents que es poden utilitzar per aconseguir que tots els treballadors rebin uns salaris que els permetin viure decentment.”