Sabem prou bé que la pandèmia va colpejar especialment el sector turístic, l’hostaleria i restauració, però també el comerç andorrà, que pràcticament d’un dia per l’altre va veure com tota l’activitat es paralitzava.

La Covid va arribar a Andorra en un moment en el qual tot just ens havíem començat a plantejar el debat sobre el futur del turisme a les nostres valls i vèiem a venir el perill de saturació que estaven vivint algunes destinacions.

Per això, durant els dos anys que el turisme s’ha mantingut sota mínims s’alimentava l’esperança que les coses ja no tornarien a ser igual i que calia repensar el model turístic. L’experiència d’aquest 2022, però, ens diu que no ha passat res d’això. Aquest estiu Andorra ha recuperat i fins i tot ha superat una mica el nombre de turistes i visitants que vam rebre durant l’estiu 2019. Els visitants han tornat durant l’estiu i pels ponts del Pilar i de Tots Sants. Els turistes tornen a ser aquí i tenen la mateixa tipologia que tenien el 2019. Només ha canviat que tenen menys poder adquisitiu.

Que s’hagi recuperat el nombre de visitants és una bona notícia per a l’economia, i especialment per a un sector que ha pogut sobreviure amb els mecanismes de suspensió temporal, subvencionada pel Govern, dels contractes de treball.

Una bona notícia que s’ha de moderar. La pèrdua de competitivitat dels preus dels carburants a Andorra ha fet que molts visitants de proximitat s’hagin quedat a Foix o a la Seu d’Urgell, en lloc de pujar a Andorra, durant els mesos de setembre i octubre.

Es constata que la pandèmia va ser només un parèntesi que no ha servit pas per abordar cap dels reptes de futur que té el sector turístic i comercial andorrà. Tenim pendent el debat al voltant de quin model de turisme volem els pròxims anys.

D’altra banda, la recuperació dels mesos d’estiu ha posat sobre la taula una altra problemàtica: la manca de treballadors qualificats per fer feines en el sector de l’hostaleria.

El Govern continua apostant per una línia continuista però no es planteja formar els treballadors que es necessiten i, a més, tanca els ulls sobre una gran evidència: tampoc s’ofereixen condicions prou atractives. Els sous baixos, la precarietat associada a la temporalitat i la manca alarmant d’habitatge a preu raonable continuen sent els punts febles del sector. I ni el Govern ni la patronal volen encarar les mesures que caldria.

Arribats a aquest punt, un cop constatat que som al mateix lloc que el 2019 i que no ha canviat res després de la pandèmia, cal reprendre amb urgència el debat allà on es va deixar i decidir cap on es vol anar. És veritat que ningú té una bola de vidre per saber què passarà en el futur pròxim i com afectarà el turisme tota la incertesa que la invasió a Ucraïna està provocant en l’economia. Però avui sí que sabem que a la mínima que es recupera certa normalitat i estabilitat, la gent torna a viatjar i a visitar les seves destinacions favorites. I Andorra, sortosament, encara ho és.

Però el nostre sector turístic viu entre l’esperança que genera el retorn dels visitants i les inquietuds internes. No hi ha un model homogeni que sigui defensat per tothom, i això només permet que aflorin dubtes i titubejos que poden posar en risc una de les fonts de riquesa més important que pot tenir el país.

Amb la indefinició de model es disparen no només els dubtes del negoci, sinó també l’eficàcia de les mesures, més aviat pedaços, que pugui adoptar el ministeri de Turisme.

Si l’opció és fomentar un turisme de qualitat, que contribueixi a reforçar la marca Andorra, que deixi diners i que no converteixi en un suplici la circulació viària, llavors tots els estaments públics hauran de remar en la mateixa direcció. Però de moment no és així.

No hi ha acord en el model i per això no sabem on anem. I els que regeixen la política turística no saben on ens volen portar.