És ben veritat que a pocs mesos (tres o quatre) de les pròximes eleccions generals no hi ha massa idees per escollir, però el que sí està clar és que etiquetes i candidats a cap de llista sí que n’hi ha. Unes propostes polítiques de mínims, com els que presenten les formacions polítiques representades al Govern, amb els seus perfils programàtics cada dia més borrosos, necessitarien trobar-se al davant d’uns adversaris de màxims, és a dir, amb propostes clares, precises i concretes.

La política de l’immediat, del qui dia passa any empeny, en la qual semblen viure ben instal·lats bona part dels nostres representants públics no és, al capdavall, res més que l’exasperació del tacticisme.

És el camí que s’acostuma a seguir, inexorablement, quan hom s’ha quedat sense objectius polítics específics.

Perquè, parlem clar, no es poden pas considerar objectius polítics el que només són mitjans o camins respecte dels quals no hi ha lloc per a gaire debat polític com, per exemple, la necessitat de promoure la digitalització de l’Administració. Una necessitat que difícilment es podria discutir.

Hem caigut en el món de les aparences, perquè l’espai públic ja no és l’àmbit en el qual debatre a l’entorn de propostes diferenciades sobre els afers que a tots ens concerneixen. Tanmateix és ben cert que, com ha dit Josep Ramoneda, “poques coses com la política són tan sensibles al principi de realitat.”

Hi ha valors democràtics que, en aparença, són compartits en el nostre coprincipat parlamentari però que no sempre estan reconeguts en les propostes polítiques i en els espais mentals de l’hegemonia ideològica actual, el neoliberalisme conservador.

Per això, en les pròximes setmanes aniria força bé que es pogués defensar uns determinats valors i un determinat model de societat andorrana.

El país necessita una proposta política amb un programa d’obertura cap a la iniciativa empresarial, d’enfortiment de la societat civil, d’aposta per la cohesió social, de defensa de l’equilibri territorial i de compromís europeista i modernitzador.

Els reptes de fons del país són avui similars als anys 1992 i 1993, quan calia consolidar les institucions andorranes amb la Constitució, però som en unes noves circumstàncies econòmiques i socials radicalment diferents.

Les dades que ens arriben apunten clarament a una desacceleració de l’economia andorrana, en consonància amb la pronosticada per a tota l’eurozona veïna.

La persistència dels augments de preus afecta de manera clara la capacitat adquisitiva dels salaris, i això redueix el consum de béns i serveis.

Els nostres veïns no han entrat de moment en situacions de creixement negatiu, però plana la por d’una probable recessió.

La previsió de creixement condiciona la previsió d’ingressos públics i afecta, en conseqüència, la solidesa tributària del Pressupost 2023.

En aquests moments de gran incertesa sobre la futura evolució de la nostra economia, és perniciós permetre que el dubte s’assegui sobre el pressupost, que és el principal instrument de gestió econòmica que té el Govern.

Hauríem de plantejar-nos com garantim la prosperitat i la competitivitat econòmiques a mitjà i llarg termini en temps de revolucions tecnològiques disruptives, successives i simultànies i d’emergència climàtica, com recosim un país fracturat des de la crisi del 2020, on la promoció social està aturada i la pobresa cronificada, com cohesionem una societat fortament diversa, resultat de més de 30 anys de migracions, al voltant d’una identitat andorrana compartida, com resolem la sostenibilitat del nostre Estat del benestar en temps d’envelliment i crisi demogràfica i, finalment, com participem activament en el nou procés d’enfortiment de la relació amb la Unió Europea mitjançant un bon acord d’associació.