Avui fa una setmana, el dimarts 13 de maig, el Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar una sentència segons la qual Google i altres motors de cerca a Internet hauran d’acceptar les demandes d’aquells ciutadans europeus que volen que es cancel·lin els enllaços a informacions que consideren que els perjudiquen en el seu honor o la seva consideració social.

Molt sovint es tracta de situacions i moments ja superats, gairebé històrics, que tenen ben poc o res a veure amb el que és i el que fa una determinada persona avui. Ben entès es tracta de dades que no tenen interès públic.

El diari Le Monde deia, en l’edició del dijous 15 de maig, que la justícia europea havia donat una plantofada a la multinacional Google que, com sabem, té una posició dominant en el mercat.
El Tribunal Europeu ha decidit doncs obligar a Google a retirar informació que perjudiqui a ciutadans anònims.

Tota la setmana hem pogut llegir i escoltar força opinions i comentaris sobre la sentència del Tribunal Europeu, que de fet ha resolt una qüestió prejudicial que li havia plantejat l’Audiència Nacional espanyola el 2012 en relació a la manera d’interpretar les normes de protecció de dades a Internet.

La resolució estableix que en determinades condicions els motors de cerca tenen l’obligació d’eliminar enllaços amb informació personal.
Hi ha qui pensa que la sentència contra Google fa prevaler el dret a l’honor sobre el dret a la informació. El director de l’Agència Espanyola de Protecció de Dades, José Luis Rodríguez, declarava a La Vanguardia del dimecres 14 de maig que “el dret a l’oblit té un abast limitat.”

Lluís Foix escrivia a La Vanguardia del 15 de maig que els grans invents “… que han canviat el curs de la història, els costums de milions de persones, la manera de viure, de comunicar-se o de divertir-se han transcorregut per les fases experimentals, per l’explotació comercial i, finalment, per la regulació jurídica.”

I en això estem, en la necessitat de donar una mínima regulació a les xarxes socials i a Internet en la seva globalitat.
Precisament dijous passat, 15 de maig, es va reunir a París la conferència inaugural de l’anomenat “Open Internet Project” (OIP), una iniciativa franco-alemanya que reuneix empresaris dels sectors de la premsa, el turisme i de la venda a distància.

En el text de presentació de la reunió els seus promotors parlaven molt clar: “Aquesta és una qüestió d’importància mundial. Google, en situació de monopoli, manipula els resultats de les cerques amb la finalitat de promoure els seus propis serveis i degradar els dels seus competidors.”

L’associació OIP està preparant una queixa davant la Comissió Europea per abús de posició dominant.
En la primera línia d’aquesta coalició d’afectats hi ha persones de reconeguda solvència professional i econòmica com són Denis Olivennes, president-director general de Lagardere (Europe 1, Le Journal du Dimanche, Elle) i Mathias Döpfner, que dirigeix el grup alemany Axel Springer (Bild, Die Welt, Autoplus).

Fa tot just un mes, el 16 d’abril, Döpfner havia manifestat al Frankfurter Allgemeine Zeitung la seva “por de Google.”
Els promotors d’aquesta iniciativa d’abast europeu ho resumeixen així: “Es tracta de tenir un Internet més lliure, que no estigui confiscat per plataformes americanes.”

Estic convençut que s’avançarà cap a un equilibri entre la llibertat d’expressió i d’informació i el dret a la vida privada però cal vetllar per no promoure iniciatives intempestives, com la proposició de llei de DA sobre la protecció civil del dret a l’honor que sembla adreçada a donar la culpa al missatger.

Com escriu Lluís Foix és difícil respondre a la pregunta de com es pot compaginar la transparència i l’oblit. “El que va passar no es pot esborrar de la història. Ha passat. I el passat no passa mai.”
Però cadascú, a Internet com a la vida civil o pública, la llibertat d’expressió té conseqüències. I comporta també responsabilitats. Ho escrivia Lluís Foix i ho comparteixo.