La tardana votació del pressupost de l’Estat la setmana passada ha deixat en evidència l’absència del lideratge de DA. El pressupost 2017 ha tirat endavant amb els vots dels tretze consellers generals i els dos síndics de DA i amb els vots en contra del conjunt de l’oposició.

Així doncs DA –que va obtenir un 37,03% dels vots nacionals a les darreres eleccions– ha adoptat el pressupost que els consellers generals de Liberals, els socialistes del PS i els progressistes d’SDP, que representen plegats un 62,97% dels volts nacionals, han rebutjat.

Un dels aspectes més rellevants d’aquesta votació haurà estat que el Govern ha sortit derrotat en la seva prepotent voluntat de violar la Llei de transferències als comuns.

Pretenia que si aconseguia una majoria qualificada –majoria de vots de consellers elegits en circumscripció nacional i majoria de consellers elegits en les llistes parroquials– podria passar per damunt –violar– la llei i mantenir congelades les transferències als comuns. Ha perdut la votació.

El miserable –sí, he escrit miserable– festeig iniciat per Toni Martí amb els consellers generals socialistes per aconseguir els seus tres vots no li ha sortit bé.

I el llastimós espectacle dels cònsols de les cinc parròquies controlades per DA dient amén a la congelació de les transferències només ha servit per portar al ridícul i a baixar un nou esglaó en la davallada institucional.

Encara ressonen a les ones de la ràdio i la televisió nacionals les declaracions d’un conseller general de DA. Prou mal ensenyat com per pensar que la seva prepotència podia passar per damunt de les lleis vigents i les majories qualificades establertes en la Constitució, afirmava que com que ells tenien majoria la resta de consellers no tenien raó jurídicament perquè eren políticament minoritaris.

Toni Martí pretén ser el senyor de la llum al final del túnel. Ha anat deixant a mans i boca dels seus vailets mal ensenyats afers importants com són el model territorial, la inversió estrangera i les relacions amb Europa.

El que passa és que qui presideix un govern el presideix per a tot: per capitanejar el canvi econòmic i estar a l’aguait dels casos de corrupció; per fer una gestió administrativa coherent i corregir el deteriorament institucional; per aconseguir que l’Estat funcioni i aconseguir un país on les seves parròquies s’hi sentin còmodes i no visquin eternament en la temptació de demanar més transferències.

Això és el que falta al davant del Govern. Fa cinc anys i mig que veiem un cap de Govern que només fa sumes i restes de vots i es manté absent o silenciós en les coses importants.

Té massa números electorals al cap. Mira amb més interès els dinars o sopars que fem els uns o els altres on, li diuen, no l’aplaudim. Li preocupen més els nostres àpats que no pas la construcció d’un nou model econòmic pel futur d’Andorra.

Andorra viu un moment transcendental, crucial, de multitud de fronts oberts. Alguns d’ells, com l’institucional, afecten l’essència mateixa de la democràcia i la solidesa del nostre règim constitucional.

La desconfiança en el sistema i el descrèdit dels seus grans protagonistes –els “millors” de DA– avancen de forma alarmant.

Hi ha un corrent subterrani d’indignació i desengany que pot tenir un origen econòmic però que necessita ser escoltat i encarrilat en una alternativa transversal al desgavell de DA.

Tot això ho sap Toni Martí, naturalment. Per això truca frenèticament a uns i altres per saber quan i quants hem dinat o sopat plegats i esbrinar el que hem pogut dir. Quina pena!

Una última anotació: el prestigi institucional també necessita un líder. A un mes del vint-i-quatre aniversari de la Constitució –que Toni Martí no va votar– no el tenim.