Aquest any el nombre de visitants i de turistes sembla –les estadístiques no acaben de sortir amb prou puntualitat– que ha augmentat. En el recent debat d’orientació política del Govern, Toni Martí es va autopenjar la medalla d’autosatisfacció corresponent.

D’ençà el mes de maig del 2011 la comunicació cloroform del govern de Toni Martí ens ha anat acostumant a empassar-nos qualsevol conte de vora del foc.

Turisme és un dels enganys més costosos de DA. En el mandat de Toni Martí s’han gastat prop de 120 milions d’euros en Promoció Turística.

No negarem pas que ha pujat el nombre de “turistes” (persones que pernocten) però, a quin preu? Amb quin benefici? El turisme que ha portat el duo Budzaku-Camp és un turisme low cost, que demana preus rebentats en habitacions i mitges pensions. Un turisme d’entrepà.

No és cap afirmació agosarada. Ho veiem i ho escoltem en les declaracions de les diferents associacions de comerciants que es queixen de la poca qualitat de la promoció turística.

També, per molt que ho dissimulin, es pot veure en les estadístiques oficials. El comerç segueix estan sota mínims, no s’augmenten els sous, ni creix significativament el nombre d’assalariats. Pel que fa a les importacions, seguim estancats als mateixos nivells que en els pitjors moments de la crisi.

Al 2010 hi havia 33.788 llits, avui (en dades del 2016) només tenim 32.963 llits, gairebé 1.000 llits menys.

I el problema de la temporalitat segueix aquí. La temporalitat ha estat un discurs recurrent del ministre de Turisme. Es volia trencar la temporalitat amb el miratge del Cirque du Soleil, però les estadístiques són tossudes. La variació del nombre d’assalariats de l’hostaleria mostra que seguim en una temporalitat brutal: màxim 5.746 assalariats al 12/2016, mínim 3.851 al 05/2016. Mai hi havia hagut una diferència tan gran entre estiu i hivern.

A més no podem perdre de vista la conjuntura internacional. Aquí hi ha dos efectes que s’han conjuntat i que han beneficiat molt Andorra. D’una banda, la recuperació econòmica dels veïns, que els permet més sortides. I de l’altra, els problemes de seguretat que han fet que algunes destinacions que atreien molts dels turistes veïns han quedat fora de joc (Nord d’Àfrica, Turquia, etc.) cosa que ha estat un factor que ha afavorit Andorra.

Andorra hauria de sortir molt beneficiada d’aquesta conjuntura i en canvi no tenim, ni de lluny, el creixement que han experimentat destinacions properes, de muntanya o de platja, que han batut rècords històrics d’índex turístics en pernoctacions i percentatge d’ocupació. A Catalunya les pernoctacions hoteleres van créixer un 6,9% al 2016. Als Pirineus catalans un 14,4%, mentre a Andorra van créixer un 2,3%, tot i una bona temporada d’hivern.

Tot i això estem parlant de la indústria motor de l’economia andorrana.

Però hem de ser conscients que el duo Budzaku-Camp ha consolidat un turisme barat, amb una despesa diària molt per sota del que gasten Espanya i França.

I també s’observa un decreixement de l’estada mitjana.

La saturació d’un turisme de vegades de poca qualitat cívica explica les reaccions ciutadanes al Pas de la Casa atesa la destrucció de la convivència ciutadana pel turisme de borratxera.

I ara es despengen amb la brillant idea d’establir un “acompanyament” dels turistes del Pas! Suposem que del que es tracta és d’acompanyar els que no puguin valer-se de les seves cames fins a la porta del seu hotel o del seu allotjament turístic!

Necessitem un turisme regulat i encarrilat com ha proposat el govern de les Balears però aquí estem pagant el preu de l’economia low cost que DA i el seu assessor han imposat a Andorra.