La gran afluència turística que hem tingut a Andorra la setmana passada ha estat molt positiva. Però això no ens hauria d’estalviar fer referència a la necessària adequació del nostre model econòmic, si el volem sostenible i amb garanties de futur.

Un dirigent de DA escrivia el diumenge que “el país necessitava una estratègia clara per assolir uns objectius”, emprava el passat “necessitava” perquè feia referència a la fundació de DA el 2011.

Pel que sembla ara, sis anys després, el país ja no ho necessitaria perquè els objectius –tampoc no sabem quins– s’haurien assolit.

Els progressistes estem convençuts que els països prosperen si les institucions treballen per a tothom. No ha estat pas el cas d’ençà que DA ha posat totes les institucions sota l’alta direcció de Toni Martí.

La gestió econòmica dels governs dels darrers sis anys només ha tingut un objectiu clar: mantenir-se al poder.

Calia definir uns objectius de futur per ser un bon país, però ens han anat abocant cap a un país low cost, un país ple d’outlets.

Tal com diu l’economista català Miguel Puig (el citava ja en una tribuna a El Periòdic, el 8 de novembre del 2017) “… en un país decent, els qui poden treballar treballen i els qui treballen guanyen un salari digne”.

Doncs aquí ens han volgut fer creure que per tal que tothom treballi cal que els salaris siguin indignes.

I aquesta política de DA ens condemna a ser una societat desigual, poc productiva i amb serveis públics cada cop més precaris.

El Govern que tenia la infinita pretensió d’estar format pels “millors” ha anat confirmant que no és un bon govern.

Amb tanta pretensió ha esdevingut una mena de secta. Són gent autòmata, de pensament únic. Us posen en una casella… i allí us quedeu.

És el problema de la societat de la imatge i del seu relat. Només són en la imatge.

Al Consell General. ja no hi ha intercanvi d’opinions, ni de parers ni, menys encara, de propostes.

No es vol compartir ni, encara menys, raonar.

La pretensió infinita d’aquesta gent és aclaparadora.

Ens ha demostrat que el pitjor dels defectes d’un govern és la pretensió. Toni Martí i els seus governs s’han aplegat a l’entorn del fet de creure posseir unes qualitats superiors, avantatjoses, meritòries, que els permeten mirar els altres amb superioritat.

La recent trobada de l’Empresa Familiar Andorrana, el divendres 1 de desembre, ha confirmat que el Govern pretensiós no rep aplaudiments, sinó fortes crítiques dels sectors econòmics del país, que són els primers interessats que Andorra funcioni.

Els progressistes pensem, insisteixo, que Andorra necessita unes institucions que treballin per a tothom. I per això diem que convé un agregat, un reagrupament a l’entorn de temes programàtics concrets per construir un espai polític obert a persones interessades en aconseguir un país millor.

Un país que no vulgui ser low cost ni convertir-se en un outlet.

Es tracta de donar forma a les nombroses i diverses reflexions, que ja existeixen, sobre els factors que haurien de constituir el nou model econòmic en el qual fonamentar el desenvolupament del país en els propers anys, analitzant els factors crítics que han impedit en els darrers sis anys aconseguir objectius rellevants en la gestió de la cosa pública.

No es tracta pas de refer fronts contra alguns. Es tracta d’anar a favor del país. Així vaig explicar la nostra proposta d’acord polític en l’edició del BonDia del 26 de setembre del 2017.

Estem convençuts que cal un nou subjecte polític, moderat, inclusiu i obert a contribucions i aportacions que, amb una estructura lleugera, pugui encarar, des de les candidatures territorials al Consell General en les properes eleccions, una nova fase político-social de redreçament i progrés.